originals, traduccions, adaptacions i transformacions

No sé si m’equivoco, però crec que Turquia és un dels pocs estats laics –no només aconfessionals- que existeixen. A Turquia, com a qualsevol altra part del món, el ministeri d’Educació planifica plans d’estudi, obliga, recomana... Sembla que una de les seves funcions era recomanar un cànon amb els 100 clàssics de la literatura universal per a nens. La llista ves va fer pública l’any 2005 i diverses editorials van traduir els originals, i com que el material era per a nens, hi van afegir il·lustracions. Fins aquí tot més o menys normal, però resulta que alguns llibres no només van ser traduïts sinó adaptats a l’islamisme. Heidi, per exemple, apareix al costat de l’àvia de la seva amiga Clara Sesemann, que ara s’ha modernitzat i ha canviat el vestit europeu per un d’islàmic, segurament després de convertir-se a la religió mahometana per circumstàncies que desconec. Aramis, el dels tres mosqueters, s’ha perdut durant una temporada i també reapareix convertit a l’islam. Huckleberry Finn aprèn versos de l’Alcorà. I així successivament. De manera que segons quina hagi estat la tria de llibres en cada escola turca, es podran llegir versions originals o versions en què el món, de nord a sud i d’est a oest, s’ha convertit a l’Islam. Evidentment, diversos diaris turcs ja han mostrat la seva opinió contrària a aquesta tergiversació. Com a mostra podeu llegir –si sabeu turc- aquests dos art articles: aquí i aquí, i aquí la llista dels 100 clàssics.

No entraré en l’aspecte sociopolític de l’assumpte, que té molts matisos, des de l’intent de manipulació, a la condescendència del govern, que ara es fa l’orni, passant per la manca de respecte a les altres cultures i religions. El que vull remarcar és un assumpte menor: la manca de respecte als textos originals, la manca de respecte als autors, la manca de respecte als que ara són nens i que en un futur pròxim, quan surtin a l’exterior, potser tindran una agradable conversa amb el lector o lectora d’alguna de les obres en versió no retocada i descobriran que ells no han llegit els clàssics, cosa que potser els produirà vergonya o, en els pitjor dels casos, un sentiment d'autoafirmació i una defensa dels pseudoclàssics que van llegir.

En les nostres lletres, i en les castellanes també, s’han produït adaptacions que potser no han arribat a aquests extrems però que han proporcionat –a base de retalls, resums, etc.- lectures que coincidien quant al tema amb l’obra original, però que no se semblaven en res més. Aquestes adaptacions, fins i tot per a adults i en ocasions terriblement dolentes, quina finalitat tenen? Són necessàries? Són com una mena de trailer en mirall trencat per incitar a la lectura posterior de l’original? No ho sé, però tinc la sensació que no són necessàries, que ja arribarà el moment en què cada llibre trobarà el seu lector, i si no és així, no passa res, a la fi no només ens hem d’alimentar dels clàssics ni saber-ne fer un resum afegeix cap prestigi a qui se l’ha llegit. O potser si...?,