15.11.07

vinagre

A casa, rarament em quedo sense el meu vinagre preferit, però alguna vegada que he estat poc previsor o, sense el meu consentiment, n’han agafat per netejar vidres, he hagut d’anar a comprar-ne una ampolla mentre arriba el moment de tornar-ne a portar del poble. És penosa la poca importància que la majoria dels botiguers donen al vinagre –de la impersonalitat del supermercat no cal parlar-ne- i de la perplexitat que manifesten quan els demanes consell –qui demana consells sobre vinagres?-. En una de les darreres ocasions en què vaig haver de recórrer a un vinagre desconegut, vaig triar-ne un de xerès que valia menys que una ampolla de vi mitjanet-baix. El botiguer, amb qui de tant en tant mantenia converses sobre menjar i que m’explicava els vins que bevia i les rutes gastronòmiques que feia, no sempre amb l’aprovació de la seva dona, es va mostrar escandalitzat en veure que no agafava una ampolla de les de plàstic transparent etiqueta vermella. Em retreia que em gastés tants diners en un líquid que no em beuria directament. Vam fer comptes i vam arribar a la conclusió que a mi aquella ampolla em resultava barata ja que em duraria més de dos mesos, mentre que ell segurament es gastaria el mateix en el vi del dia si no anava al bar del costat a menjar el menú. Hi ha gent que encara considera que el vinagre és un element secundari a la cuina i així surten algunes amanides.

Solc tenir dos vinagres diferents, de vegades més. Un és el del poble, que no sempre té la qualitat que caldria, i l’altre és un vinagre de Mòdena, que algunes vegades barrejo amb l’altre. Del vinagre de Mòdena se n’ha fet, i no sé si encara passa, un abús considerable, embafador; i també hi ha molta falsificació. Dels que tenen herbes macerades o altres condiments, no en parlaré perquè no en gasto.

Els plats que requereixen o on va bé el vinagre són molt variats, però gairebé tothom en posa a les amanides que tenen enciam. No fa gaires dies teníem una conversa habitual sobre el tema on cadascú exposava l’ordre en què s’han de tirar els tres ingredients bàsics i populars de les amanides: sal, oli i vinagre. Hi havia qui ho feia en aquest ordre i d’altres que el variaven, i en tots els casos donaven raons que podien semblar convincents. Jo crec que la millor manera per aconseguir la homogeneïtat en l’amanida és preparar una vinagreta (si algú hi tira altres ingredients és cosa seva i serà benvingut qualsevol suggeriment) en un recipient d’una certa fondària i barrejar-hi posteriorment el material concret que s’hagi de menjar. En aquest país, però, això es fa molt poc, pràcticament mai. És una llàstima.


Ja m’he allargat massa. En realitat únicament volia dir que les persones són com les amanides, ni ha de tot tipus, però jo prefereixo les que tenen ingredients variats i ben barrejats; i, de vinagre, no gaire, tret d’ocasions excepcionals.

9 comentaris:

Júlia ha dit...

Completament d'acord, primer la vinagreta, encara que de vegades, per mandra i pressa, ho posso de forma separada.

Anònim ha dit...

Jo ara, quan no em veuen, torno al vinagre de tota la vida. Que el de Modena no està malament, però ja atipa.

Per cert, diuen que primer cal posar la sal, després el vinagre i finalment l'oli. El vinagre desfà la sal, l'oli no.

zel ha dit...

A mi m'agrada amb bogeria el Mòdena, el bo, i he descobert, si t'agrada cuinar, que un xai al forn tapadet amb alumni, ceba, alls i una tomata, i quan ja és fo´rça cuit el destapes, un raig de mòdena i a rossejar, queda tovíssim i suculent!!! Petonets, cuiner.

Barbollaire ha dit...

Jo també acostumo a fer vinagretes i, força vegades amb dos tipus de vinagre (modena i un agredolç de Merlot).

Ah! i la sal, Maldon i després de la vinagreta.

Montse ha dit...

hmmmmmmmmmmmmmmmmmmm!

el vinagre ha de ser bo! Aquell de l'ampolleta de plàstic sense marca ni res serveix per fregar el parquet. Ho heu provat? I per emblanquinar la dutxa (que en el nostre cas és d'aquestes tipus cabina, d'un material que no sé si és plàstic, però en tot cas s'hi assembla molt: és la única forma que no es vagi fent fosca).

Per l'amanida, sempre dels bons boníssims... i el que diu la Zel és per llepar-se'n els dits, que jo també ho he fet!

Feliç cap de setmana!

miquel ha dit...

És el que fem tots, Júlia. El que suporto poc és l'enciam amb aigua per camca de centrifugat manual o mecànic.

És que el de Mòdena, Ferran, no és per a les amanides verdes de tota la vida i se n'ha fet un abús considerable. D'acord amb l'ordre, eprò la sal tampoc no es desfà, encara que a mi no em desagrada trobar-ne una mica.

Ostres, zel, el vinagre no ho sé, però el plat es presenta sensacional: el corder al forn és un dels meus preferits. de tant en tant vaig a menjar-ne a la fonda Mitjà, encara que em sembla que ells no posen vinagre. Ja ho tastaré com tu dius.

Bé, be, veig barbollaire que això dels vinagres no és un ingredient secundari. Amb la sal Maldon s'ha d'anar amb compte. Jo a les amanides senzilles la trobo massa present.

És veritat que les propietats del vinagre són múltiples, arare. Sembla mentida, i ara em refereixo només de menjars, que no se'n parli més i que no hi hagi més cellers importants que en facin.
Ai, que no em podré resistir al corder; llàstima que aquí tinc el forn espatllat des de temps immemorial.

Júlia ha dit...

Bé, bé que el vinagre anònim de tota la vida, a més de per netejar tampoc és tan dolent, no siguem tan sibarites.

Xurri ha dit...

Home, el de modena té la gracia de ser agredolç, com tantes coses, i tantes persones.

La sal alegra, que caram, i ja està bé trobar-se-la: a l'amanida, al pà, a l'arròs d'una paella rectificada massa tard, o a la vora del got d'una margarita. Visca la sal!

p ha dit...

El meu vinagre és el de tota la vida, Júlia, d'abans que es plastifiquessin. I és boníssim (gairebé sempre)

La gràcia de l'agredolç està en l'equilibri, e´s calr, encara que jo em decanto més aviat per...
Indiscutible: Visca la sal!... I que bo és el sucre...!