21.11.07

xafarderies

M’hi he resistit fins ara, però em sembla que és la meva obligació. La pobra Marcela (Marcel·la?) portant gairebé sola el Tramuntana –perquè ja em direu quins ajudants es busca!- i trucant de tant en tant al seu Rami que suposadament s’està a Múrcia sense ofici ni benefici, tenint cura d’una mare malalta que no s’acaba de posar bona. No seria més fàcil haver portat la mare a Ventdelplà? És clar, no interessa; perquè en Rami no està a Múrcia, sinó molt més prop, concretament al carrer de l’Hospital, de Barcelona. I no és fa dir Rami o Ramiro, que li diuen senyor Parramon, encara que sembla que els té a tots enganyats, que de debò es diu Boris. I s’estarà al nou domicilia fins a principis de gener, si el deixen, perquè no sembla que les coses li vagin del tot bé, malgrat ell mateix i que en Sagarra –quin altre en Sagarra!- li fa costat, i també d’altres personatges de menys pes.

I la Marcel·la, que passarà el Nadal sola, i els Reis, perquè no sembla que els seus fills tinguin cap interès a fer cap al poble. Quins altres, els fills! Vés a saber on paren, que fa mesos que no donen senyals de vida, i alguns fills quan en donen només és per proporcionar disgustos. O si no fixeu-vos que li ha passat al pobre de can Rata, que li apareix el noi que tenia a les Canàries i resulta que ara li diu que és un d’aquells que perden oli. Que per dir-li això més valia que s’hagués quedat a l’Àfrica.

En fi, Marcel·la, que més val que ho sàpigues com més aviat millor i facis la teva vida. Que en Monràs o fins i tot el veterinari, al costat del teu Rami són uns angelets, que se’ls veu venir, però ell... Qui ho havia de dir... !

I no creguis que tot això és per xafarderia, Marcel·la. És que em sap greu veure’t tan il·lusionada, a part del problema de les peles per la reforma, i justificant una absència injustificable. Que, repeteixo, les coses més val saber-les. I encara no sé com aquests de Ventdelplà, que diuen que són els teus amics no t’han dit res, perquè alguns segur que ho saben, això del Rami. Perquè, comptat i debatut, Marcel·la, quins amics tens? I no insisteixo en el tema perquè no vull ferir els teus sentiments, que a mi, Marcel·la, em caus la mar de bé, ni que siguis de Múrcia, que aquí tothom té dret a guanyar-se el pa, ja ho saps; i aquesta mateixa nit ho ha dit el president Montilla, encara que els balls de números no són arguments gaire fiables, que ja ho deia Llull fa anys: s’ha de convèncer per raons necessàries i no per autoritats. No, que jo tampoc he llegit Llull, però ho he sentit dir. En fi, Marcel·la, apa, que ja ens veurem la setmana que ve.

6 comentaris:

Júlia ha dit...

No et sabia aquestes perversions... Diumenge vaig d'excursió i, segons gent del centr excursionista, dinarem a 'Ventdelplà', és que és el colmo!

Em sap greu això que diuen que ha fet, el director, amb el pobre senyor Perramon, m'han passat les ganes d'anar-hi.

Montse ha dit...

Les obres del Tramuntana les acabarà pagant en Montras, que es vol fer perdonar per la berta. Al tiempo, que diuen!

Sobre El Sr. perramon, jo no hi pensava pas anar. Boris Ruiz, com dius, és un bon actor, de vegdes als directors se'ls en va l'olla i destripen olímpicament obres que no estaven pensades per ser destripades. Al Liceu passa una cosa semblant amb la posta en escena d'algunes òperes. I és que s'han de fer notar... sinó no té gràcia. Ja ho hauries de saber: l'important és que parlin de tu. Encara que sigui malament. O era bé?

Jo, la primera vegada,eren altres temps, em vaig casar a l'església de Breda. Algú, fa un parell d'anys em va recordar el fet, dient-me "quina gràcia, eh, Arare? et vas casar a Ventdelpla!

quina gràcia, si, ja veus, uix, quin riure...

que tinguis un bon dimecres, Pere!!!

rhanya2 ha dit...

M'has fet somriure, Pere, ja fa setmanes que penso en els esforços que fa la Marcel·la quan parla amb el Rami per telèfon per tal que ningú li noti al Tramuntana que és una dona abandonada. A casa li diem sempre, li volem obrir els ulls, però res, és que no ho vol sentir, sembla que hagi posat una pantalla entre ella i el món exterior... què hi farem! Potser un dia baixarà a Barcelona a veure "er Quim" i toparà amb la foto del seu marit penjada en un pirulí de la Rambla.
Imagino la cara que li quedaria! Tu no?

Júlia ha dit...

Esteu tots alienats!!!!

Anònim ha dit...

Per versions, perversions...A mi és que m'obliguen, Júlia, així que m'ho agafo bé. Em feia gràcia anar a veure el senyor Parramon, però m'ha passat com a tu. Llàstima.
Dona, ja ho veus, només tres alienats.

Potser tens raó quant al Monràs, Arare, però sempre que la Berta s'associï amb la Marcel·la. ës clar que també es pot embolicar la Marcel·la amb el Monràs, quan sàpiga la veritable vida del Rami a Barcelona.
Completament d'acord amb el que dius sobre les ineptituds d'alguns adopatadors i de la manca de necessitat de fer determinades adaptacions.
Ui, et vas cassar a Ventdelplà!? Quina gràcia!
Bon dijous, arare.

Potser sí que al final sabra la veritable història del seu marit, Violette, però amb la feinada que té a Ventdelplà, me´s aviat ho sabrà pel diari. De totes maneres, la veritat e´s que veig que es va independintzant i cada dia pren més iniciatives, com al de treure's el carnet de conduir, encara que no sé com ha quedat la cosa. En fi, seguirem les variacions sobre el mateix tema.

Júlia ha dit...

No, si Pi de la Serra ja cantava, 'ja veieu que poc que costa, d'un no res fer una cançó'. Crec que si traduïssin el ventdelplà i altres invents al sudamericà en copsaríem de forma fefaent la fragilitat, però, puix és català...