precontes de Nadal

Ens parla el president de Sharp de les novetats que apareixeran en un futur proper en el camp dels televisors: plasma obsolet, LCD a l’alça, estàndards de 40’’, abaratiment de costos i de preus als consumidors... Obrirem noves experiències als consumidors, diu. Els diaris ens anuncien, a través de propaganda institucional que s’apropa l’apagada general i que Catalunya serà la pionera (gran novetat!), que la tele vella quedarà com una capsa de cartó quan s’imposi la TDT... A les botigues, els dependents ocasionals, que no professionals –o també- ens diuen que la nostra elecció és la bona encara que...

Imbecil·litats tot plegat. A més oferta, més porqueria, al menys proporcionalment. Algú s’ha parat a mirar els programes dels nous canals? Com és possible que, en alguns casos, se’ls deixi emetre? Jo, que sóc partidari del mínim intervencionisme de l’administració i de la llibertat d’expressió, crec que l’autoritat incompetent hauria de tancar immediatament una bona part de les cadenes, subcadenes i filials que atempten en aquest moment en TOTS els seus programes al concepte d’humanitat prebíblica –de la postbíblica, encara més. No cal que des de la televisió es faci cap intent de contribuir a la regressió intel·lectual i moral de la raça, ja tenim altres mitjans més subtils o menys evitables.

En tot cas, i de cara a aquestes festes –feu-me cas- no us compreu cap televisor que tingui la darrera tecnologia, com a mínim per tres raons: perquè l’última tecnologia ja és la penúltima, perquè veure-ho el mateix, però més car, i perquè la merda en pantalla gran esquitxa més.
I parlant de teles, companyia inevitable en alguns casos, m’explicava el meu nebot l’altre dia una anècdota divertida, si voleu tangencial respecte el mitjà. Resulta que acaba d’arribar d’Irlanda on ha passat dos mesos intentant aprendre anglès, i ho ha aconseguit prou. Es veu que especialment la primera setmana va ser terrible: desert d’amics, amb pocs béns, allunyat de senyoria que el guiés... Malgrat ser completament extravertit i positiu –part de la branca política de la família- es trobava desesperat perquè li feia l’efecte que el seu procés d’aprenentatge era escassíssim, gairebé inútil, li semblava que el seu cervell es negava a assimilar les novetats que durant el batxillerat no havia après i que ara es venjava de la seva desídia anterior. Em deia en R. que el primer cap de setmana es trobava estirat al llit a l’habitació de la casa on s’allotjava, i on l’alimentaven miserablement, mirant la tele. Feien els Simpson i es desesperava en veure la seva incapacitat per arribar a entendre alguna paraula dels diàlegs: res de res... De sobte, va sentir uns trucs a la porta i va entrar la mestressa que, amb posat inquisitiu, va iniciar un diàleg gairebé tan impossible com el dels Simpson. Al final, en R. va deduir que la senyora es mostrava sorpresa no per la seva aficció als dibuixos, sinó pel coneixement de la llengua irlandesa del seu pupil. En R va tenir dos sentiments contraposats: per una banda es va sentir alleugit en saber que la seva incomprensió de la llengua tenia un motiu raonable, però també va pensar que ja podia començar a fer les maletes, que la seva incompetència era tan manifesta, tan insalvable, que més li valia tornar a casa amb el primer vol. En R., però, té molt amor propi i no es va voler donar per vençut. A la setmana següent, em deia, se’m va obrir alguna cosa al cervell i ja tot s’anava col·locant ràpidament al seu lloc i cada dia m’ho passava millor perquè veia la meva progressió geomètrica. En R. em diu que quan domini perfectament l’anglès potser es dedicarà a l’irlandès, ni que sigui en senyal d’agraïment. Com que ningú mai no acaba de dominar perfectament una llengua, dedueixo que l’afirmació del meu nebot és més aviat retòrica, qüestió d’agraïment verbal.