Rosa

Potser us havia dit algun dia que des de fa dos o tres anys em relaciono amb diverses noies al mateix temps, cosa que ni a elles ni a mi ens crea cap conflicte, més aviat al contrari.

La Rosa, ella ho sap, és una de les meves preferides. Bé, no és del tot veritat, Rosa, cadascuna té el seu atractiu, i jo sóc enamoradís. L’altre dia, us en vaig ensenyar una, la recordeu? No sé si vaig fer bé, encara no n’estic segur. Parlo amb els lectors, no amb tu, Rosa, que sé que no t’importa. Em faig un embolic amb les primeres i amb les terceres persones.

La Rosa té un somriure encisador i una coqueteria innata. De tant en tant em fa l’ullet –us ho havia dit?- i després, amb una veu cada vegada més suau, més baixa, que he de fer esforços per sentir, i em fa acostar l'orella a la seva boca, em diu: l’amor no té edat. Sovint, quan ens acomiadem i jo li faig una carícia a la cara, em mira amb aquest somriure irresistible, el cap mig girat, la mirada en els meus ulls, per preguntar-me: ens veurem demà?

Jo bé voldria, Rosa –no sé si faig bé d’explicar aquestes coses aquí, on tothom ens pot llegir-, però tu ja no hi seràs. Vuitanta-set anys –o eren més, o eren menys? Mai no ho vam aclarir i no importa, perquè l’amor no té edat- t’han semblat suficients. Demà no ens veurem, Rosa, però ves a saber si em guardes una cadira al teu costat al voltant d’una taula, com en els vells temps. Mai no se sap, Rosa. Mentrestant, et trobaré a faltar, que ho sàpigues. Un petó.