transcendències

Un centenar de milions d’anys no són, després de tot, una eternitat, però em semblava que no passaven mai.

Italo Calvino. Le Cosmicòsmiques.

No sé com va sorgir el tema, però ens trobàvem alguns companys en una pausa de la feina quan de sobte ens vam veure embrancats en una discussió sobre el més enllà. Qui més qui menys pensa o fins i tot verbalitza: I després què? Cap de nosaltres va admetre creences que anessin més lluny dels propers anys, pocs o molts: poca cosa sobre la qual no tenim potestat. I no obstant, tots vam fer cap finalment a la nostra educació catòlica, tots érem prou grans, i vam fer els acudits habituals. Jo no crec més que en un futur en què el meu cos serveixi d’adob, d’aliment de la natura, de record en una memòria immediata, però per si de cas, per si hi ha un altre temps, vaig recordar-los que dels quatre llocs que esmenta Eiximenis en el seu resum a Àngels i dimonis, en triaria un que em sembla que ja no es considera. Què hi farem, fins i tot l’Església eterna canvia. Anem a poc a poc. Diu Eiximenis:

... sots nós, fina al centre de la terra, hi ha habitacions. En la primera estaven los sants pares abans que Jesucrist vingués i els tragués. Com que no sóc ni sant ni pare ni aquesta habitació té cap funció ara mateix, la deixaré de banda.

La segona habitació, la que s’anomena el purgatori, és més aviat un passadís, així que tampoc no cal donar-li gaire importància, encara que un s’hi pugui estar eons. A l’infern, la quarta habitació, malgrat les temptacions de parlar amb alguns personatges interessants (...I aquí amb l’Anticrist i amb Judes i amb Mahoma de Meca, els seus principals deixebles, i amb els majors que ell [Llucifer] tirà del cel amb si mateix, serà aquí damnat in secula seculorum), tampoc no m’hi voldria quedar eternament, que el foc és massa intens.

Del cel, mortal com sóc actualment, sempre m’ha fet una mica d’angúnia, potser perquè sóc massa inquiet, l’estaticitat eterna, la contemplació constant de Déu. En aquest moment no em puc imaginar la badoqueria col·lectiva per sempre més.

Si pogués triar -estic segur que Maragall faria com jo- em decidiria per la tercera habitació, que mai ha estat gaire publicitada però que crec que seria suficient per les meves modestes aspiracions. Sé que el meu desig és una utopia. En primer lloc, perquè a mi em van batejar; en segon lloc, perquè, malgrat que algú decidís fer una excepció, aquesta habitació ha estat definitivament clausurada, segons em consta. Deixeu-me que, malgrat tot, us recordi com era:

La tercera habitació, i ja més baixa, és la dels infants que són morts sense baptisme. Aquests no sofreixen cap pena sensible, solament sofreixen aquesta condemna: que són privats de la vista de Déu. D’aquests han dit alguns teòlegs que, després del Judici Final, no romandran aquí, sinó que els serà dat per lloc tota la faç de la terra descoberta, de la qual diu sant Joan (Apocalipsi 21) que serà tan bella com vidre o cristall lluent. Sobre la terra anant, lloaran i beneiran sempre nostre senyor Déu, que així els ha ordenat d’estar; i tindran grans i moltes ciències, i més plaer que no té cap criatura per alegria natural i corporal...

Em deixo alguns detalls menors, potser poc satisfactoris; però, no creieu que ja en tindríem prou els de poques aspiracions? No us apuntaríeu a reivindicar aquesta habitació mentre espereu heretar la terra? Quin dia quedem?

En fi, no us entretinc més, que m’imagino que teniu moltes compres pendents i poques ganes de pensar en el futur remot. I ho entenc.