matí del darrer diumenge de 2007

Matí de tramuntana suau que s'endú la humitat i satura els colors. Anem vorejant la costa fins a Aiguablava; ens aturem a Fornells. Aquests llocs impossibles a l'estiu ara semblen abandonats. Les barques, a recer- per gran remei a terra eixiran-, i cap presència dels autòctons, si és que n'hi ha. Alguns turistes en grups de dos, de tres o de quatre sargantanegen prop de les roques, silenciosos, malenconiosos. L'hivern sembla implacable en aquests llocs idíl·lics de creixement desmesurat.

De tornada, ens aturem a Begur. Des del castell contemplem el castell del Montgrí. Al seu darrere els Pirineus fan de teló de fons. A la falda del massís, s'alça Torroella, el Murons de Solitud. L'església ja no és l'edifici central; amb prou feines es descobreix cap a l'esquerra.

Contemplem la platja de la Gola, on hem anat tants matins d'estiu. Si forcem la vista, podem imaginar, més que veure, els qui hi passegen. Qui són? Per què han triat avui venir fins a la sorra? On aniran després? Sembla que la mar es confon amb el riu a la desembocadura del Ter.

Més enllà, hi ha l'Estartit. El mar es d'un blau intens. I encara al darrere, la badia de Roses. que a l'estiu es pot intuir i que en dies diàfans com el d'avui sembla a tocar.

Tot està en calma aquest matí de diumenge i de blaus, com si el món s'hagués aturat a l'espera del nou any. Fins i tot la gavina, que fa poc planejava deixant-se portar pel vent, s'ha ajagut a la roca i ens mira com dient: només un dia i tornaré a emprendre el vol.