matí

-Folgueroles está cerca de Berga, verdad?
-Crec que està més o menys a deu quilòmetres de Vic, anada i tornada.
No m’acaba de creure i busca en el mapa.

Fa un dia radiant i a mesura que avança el matí la calor ens guanya. Seguim la ruta que comença a la casa-museu, on es conserven alguns vestigis materials de la vida de Verdaguer a Folgueroles. Potser el caminador on va fer les primeres passes, la taula rodona restaurada, a la vora de la llum; a la paret, un barret negre de teula fa una ombra fosca sobre el fons blanc; des de la finestra veig la carnisseria “L’Atlàntida” ... Més avall, la casa on va néixer. Refem el camí i arribem a la plaça on hi ha la casa que ocupà dels dos als divuit anys. Anem a l’església. Per tot el poble, que ara té dos mil habitants, inscripcions biogràfiques i fragments dels seus poemes; poca gent al carrer. Ja als afores, ens aturem a l’ermita (Hermosa vall, bressol de ma infantesa, blanc Pirineu, marges i rius...) A l’horitzó algunes muntanyes amb puntes de neu: el Pedraforca, el Montseny. M’assec a la darrera fila i em deixo porta per les cadències de “L’arpa”, que recita de memòria la noia que ens ha acompanyat durant tot el recorregut. En aquest moment, més que les paraules, sento la seva música, el ritme que marca la veu i m’imagino vagament -només una petita espurna del pensament conscient- un temps, un país, un home:

Damunt de mon poblet hi ha una capella
d’una roureda secular voltada,
és son altar lo trono d’una Verge
d’aquella rodalia sobirana.

Era ma pobra mare, que al cel sia,
sa més fidel i més humil vassalla,
i sent jo petitó, cada diumenge
a dur-li alguna toia me portava,
a son Fill oferint-me que em somreia,
com jo, assegut en la materna falda...















De record tangible, el regal de les flors gairebé invisibles entre l’herba al peu de les alzines. Les deixo a la capçalera.