No sol passar, però de tant en tant algú –normalment, però no necessàriament, de fora- em pregunta per què parlo i escric habitualment en català. Tinc la mateixa sensació que si em preguntés per què respiro.
Dit d’una altra manera, puc comprendre que algú em pregunti sobre la qualitat de l’aire que respiro, sobre si m’agraden altres aires, sobre si he pensat canviar d’aires, sobre quan puc aguantar sense respirar; tot això, i altres detalls, els trobo raonables i fins i tot interessants per mantenir una conversa sobre el tema; però, per què respiro?
DESGLOBALITZACIÓ, PROS I CONTRES
Fa 3 hores
8 comentaris:
com un día un noi de Saragosa, que xerrant de no sé quin títul de pel.licula.. i em diu i aquella persona com es diu? i al dirli elnom en català, em diu... ho traduïu tot?
em vaig quedar amb cara de tonta per no dir de gilipolles ...
M'agrada com respires, de vegades més teoric de vegades més poétic.
Hola Pere. M'agrada aquesta imatge, amb el teu permís la faré servir. Ara, si no et sap greu, jo la faré servir per dir que respiro en les dues llengües. Espero que no et sembli, i que a ningú li sembli, una aberració...
Clara
Veus, tu que deies que no et robaria res... i ja veus, passant per aquí i fent collita...
Clara
Respires per que poguem respirar, així que ja saps, tens una responsabilitat que no només t'afecta a tu.
Jo aquesta pregunta l'he hagut de contestar moltes vegades a la meva vida, bàsicament a partir de la meva família paterna, que m'han criticat fins a la sacietat.
Jo sempre els pregunto que per què ells fan servir el castellà. Ells em diuen que perquè és la seva feina.
Oh! I la meva llengua quina és?
Jo estic fins als collons que em pregunten: "¿Oye, y por qué no publicas poesía en castellano?". Com no, la resposta també inclou la paraula collons.
i és que el món, es ple d'ignorants, sobre tot franja enllà, tot i que aquí també tenim els nostres
Respirem el mateix aire, aiguamarina, de vegades més teòric de vegades més poètic :-)
I ens quedem massa sovint amb aquesta cara de perplexitat. N'hi ha per temps.
Clara, ja saps que casa meva és casa teva i pocs agafar tot l'aire que vulguis i respirar ben fort. Ara, una cosa és respirar i l'altra que et preguntin per què ho fas.
No, xurri, la meva responsabilitat -pobre de mi- la tinc, tu ho has dit, també amb tu. Si jo no respirés, tu respiraries menys. (espero que la metàfora no se m'hagi escapat massa de les tecles).
No afegiré res que tu no sàpigues, llum. La meva família paterna és de Castella i encara em pregunten això aquells que han passat anys a casa dels meus pares. Sempre de bon rotllo, és clar.
Resposta poc didàctica, Josep ;-) Ara, quins collons de pregunta a aquestes alçades!
També, també, Francesc. I em fa l'efecte que en això de la llengua no hi ha "tu tía".
Publica un comentari a l'entrada