Em miro el programa hagiogràfic dedicat a Pep Guardiola. Tota una vida -curta encara- de dedicació(ns), resumida, amb testimonis de companys, d’entrenadors, del poeta, del músic... Èpica i lirisme. Els qui no són aficionats als esports, al futbol, al joc, no es poden imaginar l’espectacularitat de la cinètica acompanyada de música. La realitat, a poc a poc, noranta minuts de realitat, setmana rere setmana, ja és una altra cosa; però tots sabem que la realitat és la de cadascú, i el Barça –i jo no gosaria fer broma- és més que un club.
Mentrestant –o hauria de dir al mateix temps?- Gaspar, poc sospitós de parcialitat i que per sobre de tot creu en el Barça, demana que els socis no votin la moció de censura.
I jo, a penes un aficionat circumstancial, també crec que si no creiem en l’equip difícilment podem creure en res.
Després, més enllà, hi ha altres realitats menys immediates, menys tangibles, menys col·lectives, menys poètiques, més mutables, més circumstancials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada