9.6.08

M

Quan ja sigui feliç
somni de prades altes,
cavalls s’arboraran
saludant-me.

Cel dels cavalls. Venien
enllà de galopades
victòries, per clarins
obeïts de batalla.

Pasturen llibertat,
herbes de sol, les albes,
les tardes sense nit,
tota la llum guanyada.

Per cavalcats camins
ambladors de tornada
en pau m’acolliran
savis ulls de centaures.

Salvador Espriu: Final del laberint

4 comentaris:

Júlia ha dit...

Em sembla molt bé que recordis el pobre Espriu, que després d'haver-lo ensabonat tant ara diuen que estava 'sobrevalorat'. El món de la cultureta és molt pocasolta.

Arare ha dit...

I tan poca-solta... com diu la Júlia.

L'Espriu ha estat mal entès? incomprès? en fi...

A mi també m'ha agradat llegir Espriu.

petons de pluja (again)

Xurri ha dit...

Sobre la tierra amarga,
caminos tiene el sueño
laberínticos, sendas tortuosas,
parques en flor y en sombra y en silencio;

criptas hondas, escalas sobre estrellas;
retablos de esperanzas y recuerdos.
Figurillas que pasan y sonríen
—juguetes melancòlicos de viejo—;

imágenes amigas,
a la vuelta florida del sendero,
y quimeras rosadas
que hacen camino... lejos...

pere ha dit...

Bé, ara alguns tornen a dir, Júlia, que potser sí que l'acadèmia sueca l'havia d'haver tingut en compte. Ja saps com van els cicles en el nostre país.

No,Aarre, més que res passat de moda, que en literatura, com ne tot, les modes van i vénen, sins i tot si són clàssiques.
Pluja valenciana?
Petons.


Com m'agrada el poema, xurri. Somnis, nostàlgies, solituds, companyies, terra i cel :-)