L'Arare (t'anomenaré en tercera persona seguint certes convencions), a qui aquests dies envejo profundament el seu Blauet i els capbussons que deu sovintejar per la Mediterrània andalusa, em deia que em passaria Torroella vila vella, una sardana de Vicenç Bou que ens agrada a tots dos -i també a la Júlia li porta records-. Com que l'Arare no acaba de trobar la sardana i jo la tinc a casa, em permeto passar-li per si en el seu viatge li agafa un instant de nostàlgia i en els escassos moments en què pot connectar-se té quatre minuts perduts. Em disculpo, no amb ella, segur que no li importa, sinó amb els torroellencs, per la lliure interpretació de l'imaginari de la lletra (ei, com a mínim apareix el camí de la Resclosa), però he aprofitat gairebé les primeres imatges que he trobat; en descàrrec meu, asseguro que aquest estiu resseguiré els indrets que cal i miraré de fer una versió més reeixida des del punt de vista no musical.
Mentre anava escrivint el paràgraf anterior pensava que alguns poden creure que sóc un seguidor de la sardana -darrerament n'he dit unes quantes coses- i un coneixedor dels compositors i de la música de cobla. Res més lluny de la realitat, a penes conec quatre coses, mal escoltades i encara menys païdes, però de tant en tant m'agrada seguir aquesta música i la seva història, i em pregunto com pot ser que hi hagi tants catalans que la coneguin menys que jo i que des de l'oficialitat del país es promocioni tan poc, com si fos un aspecte cultural de segona categoria, una mena de no sé sap què que va existir en altres temps. Tinc teories, però avui les deixarem estar.
Ara, per donar-li una mica més de consistència al post (?) afegiré dues anècdotes, una de coneguda i una de nova.
La primera, és que fa poques setmanes vaig anar al carrer Tallers, a Discos Castelló a buscar unes sardanes determinades. Com que el compositor feia temps que era mort, vaig entrar a Castelló Clàssics. Res de res, ni una miserable interpretació, fins i tot em va semblar que em miraven per sobre de l'espatlla quan em van dir que provés a la botiga de més a l'esquerra, en la qual, és veritat, hi havia quatre cosetes. Al final resulta que vaig trobar la música de Juli Garreta al Corte Inglés del Portal de l'Àngel (després malparlarem dels grans magatzems).
En segon lloc, sabíeu que aquest any, entre altres centenaris, se celebra el del naixement de Manel Saderra Puigferrer? Precisament avui, davant de la catedral, dues cobles (La Principal del Llobregat i Bellpuig Cobla) han interpretat, entre altres, dues sardanes seves: Júlia i Colla Violetes del Bosc. Aquesta darrera us la deixo quasi completa al final final. Tot i que no anava preparat per la celebració i que el resultat és força dolent visualment, estic segur que a alguns us pot fer gràcia la interprtació d'una sardana per dues cobles al mateix temps, cosa que no es veu ni s'escolta cada dia.
Acabo amb una recomanació. Els qui tingueu interès a escoltar unes quantes sardanes variades feu una mirada a la pàgina de Músics per la Cobla. A més d'escoltar-les, us les podeu baixar -i, si voleu i teniu sort, comprar els seus CDs. Es tracta d'un treball absolutament seriós i variat que jo aprofitaré en alguna ocasió.
Se m'oblidava: Bon Sant Pere als caleros!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Avui es Sant Pere... doncs felicitats Pere Saragatona !!!
Fa pocs dies jo també vaig estar en aquesta botiga de discos del carrer Tallers... ara si que de vegades diem dels grans magatzems però la veritat es que ho tenen tot, o quasi.
Ara m’agradaria estar a la Cala menjant-me uns escamarlans...
=;)
Tinc un bon amic, que és un autèntic estudiós de la Sardana, en Lluís Subirana, ha publicat llibres i fa conferències i fins tot lletres, tot el que es pugui saber del món de la Sardana, ell ho sap, i la veritat que malgrat el seu optimiste veu molt negre el futur de la Sardana a casa nostra, ni la administració ni els mitjans fan a penes res per a preservar-la i els qui lluiten per la seva supervivència s'estàn fent grans. És una llàstima, la Sardana fa diumenge, és escoltar-la sortint de missa de dotze abans de fer el vermut, es l'alegria del refilar de la tenora. A Sabadell que encara s'en fan, na Mercé i el meu pare no s'en perden ni una actuació. Jo no i vaig, ni tan sols les sé ballar, potser hauriem de començar per aquí.
Gràcies, jaka. Pensant en la Cala, m'he preparat un sopar de marisc comprat als grans magatzems on, per cert, en Bozzo veig que ha tingut la mateixa idea.
Qui sap si algun dia no ens trobarem a la Cala i compartirem sopar (dinar, no, que fa massa calor).
Jo també el veig negre per tot el que tu dius i diu el teu amic Subirana, però em sembla que el gran enemic de la sardana és precisament pensar que és una música del passat i no veure que en realitat és una música (deixarem la dansa de moment) que s'està renovant constantment. I quan dic la sardana m'estic referint a la cobla. I quan dic cobla, m'estic referint a la música, i...
Jo també crec que sí que hi ha renovació. Que hi hagi menys balladors a les ballades convencionals amb un nombre important de gent gran té poca importància, es va mantenint, mou gent, hi ha músics joves -i 'músiques- i els concursos tenen èxit. Es clar que comparada amb esports de risc com els castellers i els diables, doncs, què hi farem.
Per cert, no sabia que hi havia aquesta 'Júlia', quin honor!!!
ostresssssssssss... juro pels déus del mar que vaig donar-te les gràcies el seu dia, però veig que no vaig reeixir en l'intent de connexió (em pensava que si, Pere, ho sento)
Una abraçada forta.
La qüestió, Júlia, és perquè no arriba aquesta música més enllà de les sardanes en viu. Un misteri.
De res, Arare. Ja saps, aquí queda per quan la vulguis recuperar.
Publica un comentari a l'entrada