post(ter)i(tat)

No trobo el diari a primera -ni a segona- hora del matí a causa de la vaga de transportistes –se’n parla poc pels blocs habituals- i el compro en sortir de la feina en un quiosc on no els acabaran. En arribar a casa trobo un paquet amb llibres d'Edicions Bromera, la més immerescudament generosa amb mi, no em cansaré de dir-ho. Em faig el dinar i m’oblido del diari. Un dels llibres és Antologia poètica, de Vicent Andrés Estelles. Pensada especialment per a l’ensenyament, conté 75 poemes que no sé si llegiran amb el mateix interès que jo els alumnes, que sovint esperen un lirisme que se’ls emporti més enllà de la quotidianitat –on són les paraules “poètiques”? per què tantes paraules “aspres”?- dels versos del de Burjassot,. Aquests nois i noies solen trobar en Estellés massa fang i poc de cel perquè encara no saben –com ho sabien els vells clàssics llatins- els cels de la terra i, massa directes, si els parles de la Ironia, pensen que és un nom de noia desconeguda i mítica que tal volta -només tal volta- alguns coneixeran.

Aviso que, a risc de ser denunciat pels editors, tinc pensat –ara, demà no ho sé- copiar versos del mestre per a plaer meu i de qui els vulgui compartir. I no començo avui, sinó que aquesta nit estrafaig un poemeta de la posteritat. A la fi, quin és el servei dels poemes si no els pots fer teus i equivocar-te quan els memoritzes i, més tard, els recites?

Allò més fotut de la mort no és la mort en si
sinó que els altres visquin
i t’editin els posts que no comprometran la teva molt digna memòria.