santa innocència

Dues pàgines dedicades a la transformació del castell de Montjuïc en un Museu de la Pau. A la foto, Raimon i Hereu fotografiats davant del mur on van afusellar Companys. “Ara va de debò”, diu Raimon. Suposo que sí, que ara en nom de la memòria històrica esborraran la memòria històrica, desfaran col·leccions, s’emportaran canons –cànons?-, oblidaran personalitats i personatges i plantaran un museu del no-res, modern, didàctic. Amb penells –o són panells?- del bla, bla, bla, llum i colors, i més bla, bla, bla. D’aquí dos anys, doncs, tots els barcelonins i turistes d’arreu del món a veure la meravella que el món envejarà i serà exemple de reutilització de la foscor, convertida en llum urbe et orbe. Mentrestant, el diumenge vinent el poble de Barcelona –la ciutat de les braves (o són les babes o les baves?) -, i que s’hi vulgui afegir, pot anar a participar en l’acte simbòlic de recuperació, que, com sempre, estarà amenitzat per les músiques més variades i prestigioses del moment, que la qüestió és ballar. En fi, no m’allargo més; en tot cas la meva opinió és veu en bona part reflectida en el bloc de la Júlia, enquesta inclosa, que no sé on para. Si el meu pare, empresonat una temporadeta en aquelles parets, se n’assabenta es remourà en la seva tomba. Jo, però, no li diré res.

Abans que passi tot això, però, els barcelonins vivim el dia a dia paralitzats i psicòtics, segons diu el titular de la portada del mateix diari. Diuen que la causa és una vaga de transportistes ocasionada en darrer terme pel petroli, però si no m’equivoco, una vaga convocada per la patronal abans es deia lock-out (no sé si aquesta paraula té un equivalent en català o és terminologia obsoleta). En fi, un altre disbarat que em nego a comentar i que a part de les psicòsis esmentades ha produït, com per art de màgia, un encariment d’alguns productes (peix, verdures...), és a dir, que, com sempre, hi ha especuladors i butxaques disposades a omplir-se.

Ampliant una mica més la perspectiva, que notot és Barcelona i rodalies: “La Comisión Europea mostró hoy su satisfacción por el acuerdo alcanzado por los ministros de Trabajo de la UE para ampliar la jornada laboral hasta un máximo de 65 horas semanales”.
Alguns diuen que això és un retrocés en les conquistes socials. Jo no ho veig així; això és un atemptat als drets humans que indica una regressió irreversible de la humanitat si es fa efectiu l’acord. És clar que pensant-ho bé, potser si que necessitem més hores per fabricar i consumir televisors amb més freqüència; per fabricar més cotxes –quin cop tan terrible el descens de la compra durant el mes de maig!-, això sí, més ecològics; per editar llibres –no ens aturaran!- pel plaer de veure en paper el que llegiran tres o quatre –d’acord, mil dos-cents, si voleu-; per fer pisets modèlics de 35 metres amb una domòtica sensacional i amb tantes comoditats que no ens caldrà sortir al carrer... Bé, jo en lloc d’un piset d’aquest prefereixo un rellotge, per exemple un Romain Jerôme de 190.000 euros que ni tan sols indica l’hora, sinó només el pas del dia a la nit, perquè com diu Yvan Arpa, director general de l’empresa: “Dos de cada tres persones no miren el rellotge per saber l’hora, el porten simplement com a símbol d’estatus”. Quan tingui un rellotge d’aquests –si pot ser un model nou a l’any, millor- me’n riure del destí del castell de Montjuïc, dels alcaldes genials –i companyia- del lock-out de la patronal de transports, de les 65 hores setmanals, de les miniatures moblades de 35 metres i de tot el que se’m posi al davant... incloent-hi la meva modesta hipoteca nòrdica que no hi ha manera de congelar.