bestiari d'estiu: el pop

El primer matí que vaig arribar a la platja les nenes, que ja havien reexplorat els límits costaners permesos, em van voler ensenyar el seu descobriment: a uns quatre metres de l'arena, sota una roca, hi havia un pop que anava agafant formes canviants però que no havia abandonat el seu amagatall des que l'havien localitzat. El primer ritual diari de les nenes, abans de recollir la seva quota de crancs i peixets que ficaven en una galleda de plàstic i amollaven en marxar, era anar a confirmar que el pop seguís en la seva ubicació habitual. Més tard hi tornaven algunes vegades per contemplar els petits canvis posicionals.

A tots els de casa ens agrada molt el pop amb patates. Aquests pops roquers fets a la cassola amb patates esqueixades, una cabeça d'alls, una fulla de llorer... és un dels nostres plats preferits, sobretot quan el feia la mare -per què no figura a la carta dels restaurants? Ja podeu pensar, doncs, que els grans fèiem de tant en tant alguna broma que sobretot a la més petita, que de moment vol ser veterinària, li semblava absolutament mancada de gràcia; i, entre uns i altres, sempre trobàvem alguna excusa: que si el pop és massa petit, que si tinc por que em piqui -els seus becs són terribles, deien-, que si és molt difícil d'agafar, que l'animalet no fa mal a ningú, que t'agradaria a tu...

Al cap d'uns dies de seguir la mateixa rutina, les nenes van buscar inútilment el pop. Ni rastre. Ni una nota de comiat. En la seva innocència, van voler creure que s'havia cansat d'estar-se tant de temps en la mateixa roca o que les seves visites continuades l'havien molestat.