26.8.08

bestiari d'estiu: el pop

El primer matí que vaig arribar a la platja les nenes, que ja havien reexplorat els límits costaners permesos, em van voler ensenyar el seu descobriment: a uns quatre metres de l'arena, sota una roca, hi havia un pop que anava agafant formes canviants però que no havia abandonat el seu amagatall des que l'havien localitzat. El primer ritual diari de les nenes, abans de recollir la seva quota de crancs i peixets que ficaven en una galleda de plàstic i amollaven en marxar, era anar a confirmar que el pop seguís en la seva ubicació habitual. Més tard hi tornaven algunes vegades per contemplar els petits canvis posicionals.

A tots els de casa ens agrada molt el pop amb patates. Aquests pops roquers fets a la cassola amb patates esqueixades, una cabeça d'alls, una fulla de llorer... és un dels nostres plats preferits, sobretot quan el feia la mare -per què no figura a la carta dels restaurants? Ja podeu pensar, doncs, que els grans fèiem de tant en tant alguna broma que sobretot a la més petita, que de moment vol ser veterinària, li semblava absolutament mancada de gràcia; i, entre uns i altres, sempre trobàvem alguna excusa: que si el pop és massa petit, que si tinc por que em piqui -els seus becs són terribles, deien-, que si és molt difícil d'agafar, que l'animalet no fa mal a ningú, que t'agradaria a tu...

Al cap d'uns dies de seguir la mateixa rutina, les nenes van buscar inútilment el pop. Ni rastre. Ni una nota de comiat. En la seva innocència, van voler creure que s'havia cansat d'estar-se tant de temps en la mateixa roca o que les seves visites continuades l'havien molestat.

5 comentaris:

Carme Fortià ha dit...

Que segueixin creient en la seva inocència. Si se l'imaginen dins d'una cassola, se'ls trencaria una petita part del seu fràgil món...
Encara recordo aquells conills que teníem a casa de petits, i la cassola de fang de la meva àvia!

Anònim ha dit...

Per enganxar un pop l'element essencial és el mocador blanc, si llancen com feres i ja el tens.

Francesc Puigcarbó ha dit...

És ja un clàssic però una vegada a les nenes meves els hi varen regalar uns pollets, els varem deixar a casa la sogra que te pati van anar creixent, un dia la Patro "la iaia" els va posar a la cassola i quan les nenes s'en varen assabentar.... va haver-hi un dramón.......

Anònim ha dit...

Pobre polpet ves a saber on para a hores d’ara !!! Ai, animalet de Deu !!!

&;D

miquel ha dit...

Sí, Carme, més val que la pèrdua de la innocència sigui gradual, al seu temps.
Però sempre et quedarà l'àvia :-)

Sembla que sí, que el drap blanc és definitiu; però ja ho veus, ningú d'entre nosaltres no tenia cap mocador blanc...


Això dels pollets era terrible. A més, de galls o gallines ja no solien fer tanta gràcia.
En fi, és llei de vida que dirien els clàssics sense cor.

Ni ho vull saber, jaka. Mira que si me'l menjo l'estiu que bé... No ho volia dir, quin disgust!