Aquest cap de setmana s'ha suïcidat la Clara. Entenem-nos, s'ha suïcidat bloquejament parlant, sense advertiments previs, sense notes de justificació, sense el més lleu vestigi de penediment, no sé si amb premeditació i amb totes les altres circumstàncies que es fan servir per indicar un agreujament del crim.
La primera reacció és de ràbia. Com s'atreveix a privar-me de les seves paraules? Com gosa deixar-me orfe de les seves reflexions, dels seus descobriments, dels seus dubtes, de les seves ganes de viure que se m'encomanaven? I no només un bloc, sinó... em venjo i no ho diré: no diré noms. Ho sé, pur egoisme en calent. Sentiment de traïció. Som humans.
Després penso que la Clara té tot el dret a fer el que vulgui amb el que havia escrit. Tot el dret? Però no era també meu el que havia escrit? És ètic, és correcte, eliminar el que ja no li pertany? I aquí entraríem en una deontologia dels blocs que encara no s'ha sistematitzat i no s'escriurà mai -i el que ho intenti, ara per ara, serà ben poca-solta, perquè si alguna cosa tenen els blocs és la llibertat de fer i desfer: aquesta és la primera premisa, la primera norma acceptada i no escrita sense la qual els blocs no serien el que són.
Benvolguda i odiada Clara, accepto però no comparteixo. De tota manera, com que sóc poc rancorós, deixa'm acabar amb uns versos vius:
Sia'm la mort una major naixença.
Només així tindràs el meu perdó, estimada Clara.
DE LA CAVERNA AL COSMOS
Fa 4 hores
6 comentaris:
ja veig que no te la estimes gaire... o que t'estimes més a tu (egoista com a xantatge emocional o sincerament?) que no pas a ella...
fas totes les reflexions que es poden fer... i encara li has de tirar en cara?
molt lleig, noi... em sap greu dir-ho perquè podries ser el meu mirall...
Ostres Pere, quin rapapolvo. Bueno, ja t'he donat l'adreça del nou blog, no? De totes maneres, sàpiques que continuo fent blogs perquè no ho puc evitar, estic ben enganxada, però que si fos per mi, ja m'haurieu vist prou!
En fi, tampoc volida semblar dràstica, però això dels blogs enganxa més del que sembla. El que hauries de fer, en comptes de retrere'm coses, és estudiar si el que tenen d'adictiu els blog és perillós...
Clarissa, ex Clara.
Pues sí, he tornat a nèixer. Literalment.
Ja em pots perdonar.
Pur xantage -crec- gatot, I ja veus que ha donat un relatiu resultat, però no el suficient per saber detalls públics de la seva ressurecció, del seu ranaixement.
Em costarà anomenar-te Clarissa, però saps que et seré novament fidel. És clar que potser la Clara em coniderarà infidel... però com que no existeix, no m'ho podrà retreure.
Espero que els lectors de sempre -dels nous no en parlarem- sapiguen arribar a la teva nova llar.
permete'm una disculpa -si es pot disculpar- a un comentari totalment emocional... crec que no vaig errar en el fons tot i que la forma potser no va ser la més adequada o la més correcta; en canvi... sembla que la perjudicada no t'ho té en compte i, per tant, les meves paraules eren fora de lloc.
dos comentaris que deixo a casa teva... i tots dos per deixar anar el que menys m'agrada de mi; espero que no m'ho tinguis gaire en compte...
petons i llepades!
No s'accepten disculpes, gatot. Prefereixo llepades :-) Ai, la Clara i la Clarissa són excessivament benèvoles amb mi.
Publica un comentari a l'entrada