31.8.08

bestiari d'estiu: catxels, xels, gossos i gats

Encara em queden alguns animals per afegir al bestiari d'estiu. No he parlat dels coloms, per exemple. Ni de les mosques. Tampoc no he dit ni una paraula sobre els catxels. Per aquells qui no s'han llegit els diccionaris de manera sistemàtica o no són del sud -o en tenen amics-, he de dir que els catxels són el que a la resta del territori es coneix com escopinyes de gallet (Cerastoderma edule) -no confondre amb les Rudicardium tuberculatum, és a dir, amb l'escopinya rugosa-; en fi, els berberechus. La incorporació de la paraula catxel als diccionaris ha estat tardana; al DCVB, per exemple, no es troba; en canvi es pot llegir la descripció d'un altre lamel·libranqui que no m'és familiar, vull dir que no conec del meu mar: el xel, que en castellà és diu zamburiña o potser és la volandeira; no ho sé, potser és la vieira, encara que crec que en català la vieira es diu petxina de pelegrí. Al DIEC es trob la paraula catxel, però no xel; en canvi al diccionari de l'Enciclopèdia es poden consultar els dos termes. El xel també m'agrada molt, tot i que no sé si seria capaç de distingir-lo d'algun dels seus germans i cosins: la rumera, la rumereta, el xelet, el xel petit, de l'ordre dels filibranquis i de la família dels pectínids, és a dir, de les petxines: No em feu gaire cas que em sembla que m'embolico.


Bé, que m'ha semblat que per molt que l'estiu continua i que alguns encara faran vacances -quina ràbia!-, jo, que començo a treballar el dia 1, havia d'acabar el meu bestiari, per bé que no descarto continuar més endavant amb alguna bestiola sense recórrer al títol genèric que he fet servir durant l'agost. Enllesteixo la secció com vaig començar, amb els mateixos animals, però aquesta vegada deixaré que parli Pla, que ha estat la lectura recurrent -no del tot edificant- i gairebé única d'aquests darrers dies.

Els animals que tenim pel voltant, sobretot si hom viu en una masia, són uns animals molt simpàtics -més, probablement, que els homes i les dones que habitualment tractem- amb les reserves naturals, s'entén. Els gossos són extremament cordials. De vegades ho són massa.

A mi, personalment, els animals habituals que m'agraden més són els gats. Els gats semblen tenir la missió de passar desapercebuts, de no tenir cap força de presència. Són animals marginals, que pràcticament no volen res ni demanen res. Els gats van contra les rates. Magnífic! Les rates no m'han agradat mai, específicament i poèticament. Els gats no volen res ni aspiren a res, són lúnic animal vivent d'aquest país que no és fatxenda. No fan cap soroll, la seva presència és meravellosa, divaguen per l'espai, no demanen mai res. Una mica de menjar -naturalment. Sembla que els agrada una forma o altra de peix. El que volen els gats és reposar i dormir. És un ideal positiu.

De gats, n'hi ha molts. No he trobat mai cap gat solitari. Volen viure en les cases particulars. La seva indiferència és prodigiosa. Generalment viuen en cases on no hi ha cap rata. D'on provenen els gats? ¿Els gats més importants? Ningú no en sap res. A les cases particulars, els gats són un objecte com tants altres. Divaguen, reposen, dormen. Són un objecte viu però indiferent. Saber el que són els gats. Ningú no ha dit mai res! Potser Baudelaire: “Des grands sphinx allongés au fond des solitudes”.


Josep Pla: Darrers escrits.


Els ulls de Pla em recordaven els d'un gat. Com més vell, més ulls de gat.


(les imatges i part dels noms dels mol·lucs pertanyen a l'excel·lent pàgina Menorca Biodiversitat, d'Antoni Guasch Bosch)

4 comentaris:

zel ha dit...

Bé, sant tornem-hi, saps? aquests noms de petxines mai els havia sentit, una nova informació.
Allò que et van comentar dels girasols, és cert, molts no en fan res, alguns en fan molrada i es pot ensilar, però no és massa corrent. Diuen...ja saps, que si vols mentir, digues el que sents a dir...

jaka ha dit...

Mmmmmmmm els catxels que bons !!! a sacs els collíem al Delta... ja fa tant de temps.

&;D

pere ha dit...

És normal, zel, per la nostra costa amb prou feines se'n troba algun. Sembla que els menorquins i, sobretot, els gallecs els coneixen prou bé.
Tants camps només per fer bonic...! És clar que la supervivència individual o familiar és el primer deure.

I tant, jaka. Ara encara se'n troben força, però la majoria dels que mengem són domèstics.

Júlia ha dit...

Un berberetxo sempre serà un berberetxo, encara més si és de llauna...

A mi els que m'agraden són les tallarines.