la sardana i la cobla (que no la copla) -prèvia-

Ahir -ara abans d'ahir- en Francesc aprofitava un article d'en Toni Cruanyes per parlar de la sardana. Un té la impressió que quan els aficionats o els oïdors parlem de la sardana ho fem gairebé del passat, d'arqueologia, d'una manifestació cultural del territori que té en realitat quatre dies però que ja és una peça de museu; paradoxalment -o no tant- sembla que la sardana -la Júlia ho explica molt bé en un comentari al post d'en Francesc- contingui l'essència del país, sigui la sacralització de la terra catalana i s'hagi de tractar com un element celestial fora del nostre abast al qual ens podem encomanar però que, com totes les coses sagrades, no forma part de la nostra vida terrenal (bé, la Júlia no diu ben bé això, però jo aprofito les seves paraules per fer una interpretació agosarada). Sigui com sigui, la majoria dels qui de vegades diem alguna cosa sobre la sardana ho fem de retruc, des de melangies diverses, sovint marginalment, potser amb una mica de por de ser titllats d'espècie en extinció. Aquest és un dels problemes de la sardana. I qui diu de la sardana diu de la cobla; i qui diu de la cobla, diu de la música del país. Però tot això, en petit format, vindrà més endavant si la mandra i el meu desconeixement del tema no m'ho impideix. Mentrestant, ara que és l'agost i qui més qui menys està de vacances o llegeix entre línies, m'atreveixo a deixar una prèvia excessivament llarga a manera d'antecedent de quan la "cosa" semblava encara viva, discutible, controvertida, just en el moment que va traspassar, d'una manera clara, les fronteres.


Si Pep Ventura, empordanès, creà la sardana llarga, fou un selvatà, Juli Garreta el qui li donà el màxim contingut musical. Jo recordo perfectament les primeres audicions de les sardanes de Garreta a l'Empordà, que no aconseguiren pas, ni de bon tros, l'adhesió unànime que mereixien. Després, els músics de Barcelona s'interessaren per les sardanes i ja la tinguérem armada. Avui les sardanes s'han comercialitzat, com gairebé totes les coses d'aquesta època, i això fa que el seu avenir sigui assegurat.
[...]
En el meu temps les sardanes s'arrossegaven utilitzant un ritme en l'oscil·lació de les espatlles ple de sonsònia, picant els temps amb una certa sorna. Ara les sardanes se salten sobre un espai de terra molt petit, limitat. El cos oscil·la poc. Es manté dret, vertical. Llavors, els braços s'alçaven només fins a mig aire i hom sonava un sacsejament a les espatlles una mica esfotrassat. Ara els braços s'alcen més drets, més alts, amb més vigor, i les espatlles es mantenen més rígides. Llavors es corria més; ara se salta i es punteja més. Aquestes dues maneres tan distintes de ballar, quan són presentades amb exageració, cauen en la caricatura i són horripilants; conservades en el seu punt just, tenen les seves excel·lències. Les sardanes s'han de ballar amb naturalitat.
[..]
De tota manera, el camí que ha emprès la sardana és perillós. [...] Les sardanes es ballen, avui, seguint la norma imposada per les gran aglomeracions urbanes -amb una tendència a l'acrobatisme, a complicats jocs pedestres.
L'esperit de les grans ciutats tendeix inexorablement a complicar les coses, a fer-les difícils, a demostrar que realitzar un qualsevol resultat té un mèrit que no està a l'abast de la majoria de la gent. En la meva joventut, a l'Empordà, ballar una sardana no tenia cap mèrit. Era la cosa més natural del món. [...] Un servidor mateix arribà a ballar les sardanes discretament, malgrat una falta absoluta de gràcia nativa. Per a ballar sardanes es requereix una forma autèntica de gràcia nativa. Ja està entès. Ara se sent dir, davant d'un rodal de sardanistes que ballen a la manera de Barcelona o vertical:
-El que fan aquest joves té un mèrit positiu!
La frase implica una gran diferència. Es tracta del mèrit. Tenir mèrit! A base de mèrit acabaran per donar-los diplomes i llavors serà quan la sardana es convertirà en un element d'aquesta cosa equívoca i sinistra anomenada el folklore. La sardana, però, no és encara el folklore. Això -el folklore- és una cosa de vitrina de museu, i la sardana és una cosa viva. No cal formar equips per ballar sardanes, car es ballen espontàniament. [...] El perill que cal evitar és el de la conversió de la sardana en un mèrit, la mecanització -que de vegades em sembla molt avançada- de la música i de la dansa. Aquell “semblava que s'hi adormia...!”, que es troba en la biografia de Josep Ventura, s'haurà de tenir sempre present. Com més vasta sigui l'àrea de la sardana més necessari serà aquest consell, perquè més pròxim serà el perill.
[...]
El prestigi de les cobles, el fan menys les persones que ballen que les que les escolten. És entre aquestes darreres que es troben els autèntics llepafils i els exigents refinats. Aparentment prenen la fresca. Però quan -en el moment que sigui- formulen un judici cada paraula és una sentència. Foren precisament aquestes orelles, en certa manera professionals, les que demostraren ésser més refractàries, anys enrere, a la música de Juli Garreta. S'equivocaren. En realitat aquestes persones que escolten, fumen i callen també poden equivocar-se.

Josep Pla: "La festa: sardanes", a La substància, dins El meu país.