8.8.08

bestiari d'estiu: les rates

Les rates tenen mala premsa i no s'hi pot fer res. Suposo que la història ve de lluny, encara de més enllà de la pesta bubònica.
Prop de casa hi ha una petita edificació que tenia un pou que proveïa d'aigua tots els veïns. Era una aigua magnifica, sempre fresca, que només deixava de fluir quan s'espatllava el motor que la feia pujar. Va arribar un moment, però, que l'Ajuntament va decidir que aquella aigua no produïa cap benefici econòmic i -no sabria donar-vos els detalls- va decidir anul·lar la instal·lació i subministrar el sucedani clorat que ja tenia tot el poble. Amb el temps algú va esbotzar la porta i la caseta es va convertir en un niu de brutícia que no semblava preocupar gaire ningú.

És sabut que a les cases habitualment deshabitades on de tant en tant s'hi deixen restes de menjar, les rates hi tenen tirada. També se sap que quan prop d'un lloc així hi ha una casa amb un pati on s'acumula llenya i l'amo no té un interès especial a supervisar-la, les rates solen anar a exercitar la seva musculatura i les seves dents. Cal dir que el senyor, posseeix, a més de gran quantitat de troncs, una exuberant palmera de dàtils força apreciats.

Concretats els antecedents més remots, presentarem el tercer personatge. Es tracta d'una senyora molt observadora, coneixedora dels costums dels rosegadors i de la idiosincràsia del seu veí, que com la majoria de senyores i senyors sent una animadversió i un fàstic comprensible però injustificat envers les simpàtiques bestioletes peludes.

Vet aquí que un dia la senyora -l'anomenarem R.- va decidir que si bé podia fer poca cosa amb l'antiga casa del pou, podia, en canvi, solucionar els maldecaps que li produïa el seu veí.

Ara és el moment de fer un parèntesi per aclarir que l'home -l'anomenarem D.- viu sol bona part de l'any i per imaginar que la seva solitud no és fruit ni causa d' insensibilitat sinó tot el contrari. Podem continuar imaginant (tot i que em temo que és molt imaginar) les seves llargues nits d'hivern a la vora del foc llegint un llibre rere l'altre -i les curtes d'estiu llegint tan sols unes pàgines-; la seva darrera novel·la preferida bé podria haver estat Firmin, de Sam Savage, per exemple. Si aquest esbós de caracterització ens sembla massa inversemblant en un pagès, podem pensar que quan acaba la feina es passa cintes de vídeo -encara no té DVD- en el seu vell reproductor i que s'emociona especialment amb Mickey. Més increïble que l'anterior? Segurament. Doncs deixem-ho simplement en un pagès gran que viu habitualment sol.

Reprenem el fil. La senyora R. Es presenta al capvespre a casa de D. I sense cap preàmbul va i li diu:
-Escolta, D., ja saps que tens rates que s'enfilen a la palmera i es mengen els dàtils?
En D., lacònic i lògic, que li respon:
-D'alguna cosa s'han d'alimentar les rates.

No hi va haver més paraules. Potser trobareu decebedor aquest desenllaç sobtat d'una historia sense principi ni desenvolupament, però la realitat és així, i afegir qualsevol consideració comportaria intentar explicar inútilment una història absolutament diàfana i exemplar. Si em permeteu, per què no oblideu aquest darrer paràgraf? I si voleu ser més generosos, oblideu també els sis primers.


P. S. Avui, 8-8-2008 s'han inaugurat, segons m'han dit, els Jocs Olímpics a la Xina (de la Xina?). M'han dit que els xinesos van començar al febrer (el febrer?) l'any de la rata. No sabria afegir res més perquè tinc poc coneixement de les rates xineses i encara menys de les Olimpíades. M'hi esforço, però.

2 comentaris:

aiguamarina ha dit...

Una história sense un desenvolupament espectacular , però un conte al cap i a la fí... i ja saps que en sóc una apassionada de les históries explicades, va sí o viscudes també.

Una abraçada!

pere ha dit...

... encara que aquesta és una història sense passions (o no?)
Una abraçada, aigua.