bestiari d'estiu: els bous

Llegir a la porta de casa amb ulleres de sol quan ja ha arribat la posta no és gaire habitual i fa malbé la vista, però és l'única solució quan un s'asseu sobre les altres ulleres. Cal anar a Tortosa on els de l'òptica Cottet (moment de publicitat gratuïta) es mostren enormement amables i, entre la botiga de Ferreries i la de la plaça Alfonso -respecto la denominació oral habitual de la plaça- m'aconsegueixen fora d'horari la darrera muntura que els queda.

Des de Tortosa, on encara queden reminiscències de la festa del Renaixement en forma de rebaixes en vestits d'època, pugem per la dreta de l'Ebre fins arribar a Gandesa; després, per l'esquerra del riu, baixem fins a Rasquera i d'allà, a la costa un altre cop.

Durant el trajecte ens aturem a Xerta, amb la intenció de comprar els seus famosos torrons. Xerta és una població petita que és coneguda sobretot per l'Assut que hi ha una mica més amunt del nucli del poble. Un dels personatges més curiosos de la seva història recent és Antoni Añon, farmaceùtic polifacètic, amic del tortosí Felip Pedrell, de qui m'encanta el títol de la seva obra -d'Añon, vull dir- Dos documents comentats prou i de sobra interessants per a que siguen coneguts de tot xertolí.

Desconeixedors dels costums i de les efemèrides xertolines, ens equivoquem de dia. Al poble estan de festa i és l'hora dels bous. A diferència d'altres llocs ebrencs, aquí els bous -o les vaquetes- no es corren en un tancat fet de carros o en una plaça improvisada per a l'ocasió sinó que circulen per part dels carrers des del centre de la plaça. M'acosto al lloc on hi ha els bous que s'aniran deixant anar d'un en un en el moment en què estan intentant que surti el del les set i escaig de la tarda. Costa una mica perquè l'animal, que ja deu ser expert en aquests tràngols, volta pel redós quadrat que l'acull. Finalment es decideix i mou la testa buscant una direcció que l'estimuli prou. La gent el crida amb gestos i veus i el bou corre, s'atura, entra en un carrer, torna a sortir, emprèn una nova embranzida, es torna a aturar, gira enrere, torna a començar. I va passant el temps fins que es decideixi que ja ha donat prou joc i s'enviï el manso esquellat a buscar-lo.

Em miro el joc des de la barrera. Vaig amb la màquina de fotografiar a la mà i, com que no sóc del poble, tinc la sensació que alguns em miren amb desconfiança potser tement que sigui un infiltrat que abusi de la seva hospitalitat amb la intenció d'escriure una nota crítica en algun lloc que desautoritzii una tradició bàrbara i incomprensible per a aquells que no són de la terra. No, jo no seré qui torni a encetar el tema aquest estiu. Jo, que sóc d'aquestes terres encara que al meu poble no es fan bous, he participat des de petit en aquestes festes i comparteixo amb un cert allunyament una tradició que rarament és cruel intencionadament, al menys no més que moltes altres tradicions i novetats que tenen els humans per protagonistes exclusius.

El bous -no em refereixo als toros-, que alguns creuen només un acte popular de les terres de l'Ebre, tenen manifestacions en altres llocs de la geografia catalana. Si pugeu al nord, cap a l'Empordà, aquest cap de setmana podeu assistir a una festa molt semblant a Torroella de Montgrí. És veritat que en aquesta població la celebració no es publicita gens perquè els organitzadors són de fora o nascuts al poble però fill dels de fora i aquí si que... Va, acabem el post d'una manera amable, que som a l'estiu i no toca polimitzar sobre animals i persones, sinó simplement mostrar els animals dels país.

I, com acabo?

Ara matéix ha començat a plore i l'aigua intensifica la seva monotonia. Què m'auguren els llamps i els trons a més d'un dia de platja dubtós?