17.8.08

les veus

Em repenjo a la palmera d'on han fugit els coloms i començo a escoltar en aquesta tarda rúfola les veus de la Valya Petrova, la Boryanka Dimitrova i l'Elena Aleksiova que passen uns dies al país per iniciativa de La Caixa i del seu programa “Música per a la integració”. Abans de venir no sabia explicar que volia dir aquest lema, però suposava que es referia ... Quina bestiesa! No, ni idea.

Només veus sense acompanyament de cap instrument. I de sobte entenc sense necessitat de comprendre les lletres. No són veus búlgares únicament, sinó les veus dels pobles de la Mediterrània i de més enllà, les veus del camp, records de cançons populars italianes i de cant gregorià, de la mar grega i de l'orient més proper, del misteri d'Elx, de fa centenars d'anys i d'ara mateix. Al meu costat, una nena que no deu tenir encara sis anys, s'asseu en una cadira que no li permet tocar de peus a terra i, en un silenci estrany i continuat, impropi de la seva edat i de les circumstàncies, fixa la mirada -aquest ulls rodons de descobridors que només tenen els infants- en l'escenari *, igual que els vells del seu costat. Ells, ella i jo entenem que sentim les veus de la terra, de la integració de les persones, i potser dels animals, en un tot intemporal, més enllà de les fronteres i les llengües.




Més tard, tornant de la peixateria, em creuo amb la Valya, la Boryanka i l'Elena sense els seus vestits sagramentals al carrer de l'Església. Porten unes petites maletes amb rodes i segurament soparan s'allotjaran a la fonda Mitjà. Si no les hagués vist una estona abans m'haguessin passat totalment desapercebudes, com jo a elles.

* També és veritat que una altra nena, aproximadament de la mateixa edat, que ha vingut en bicicleta i amb la seva àvia, té més interès a tocar la botzina en forma de granota verda horripilant del manillar del seu petit vehicle. No passa res, segur que l'àvia deu pensar que el so estrident s'adiu perfectament amb les veus búlgares, encara que alguns espectadors mostrin, amb menys estridència, el seu desacord. Què saben ells! Fa anys que se sap que els nens sempre tenen raó.

2 comentaris:

Arare ha dit...

els nens i els bojos... hi havia algun altre boig, apart de tu?
;)

petons bojos!!!

pere ha dit...

Algun n'hi devia haver, arare, però les meves perspectives i concentració eren limitades, només faltaria!
Petons (no m'atreveixo a adjectivar, que tot se sap)