7.8.08

bestiari d'estiu: els gossos

Com que som quatre gats i ens veiem uns quants cops al dia, encara conservem el costum de saludar-nos quan passem per davant de casa els veïns: asseguts esperant l'hora de sopar o de fer-lo, regant -sembla que l'ús de l'agua té aquest estiu quelcom de clandestí- les quatre plantes que permeten els minúsculs jardins, cosint, llegint, jugant una partida de cartes o de qualsevol altra cosa...
-Bona tarda.
-Bona tarda, Carmeta. Quin gos més bonic!
-Me'l va regalar el meu gendre i no saps la companyia que em fa...
-...
-...
-Perdoni, Carmeta, però me n'acabo de recordar que fa mitja hora que tinc la verdura al foc...
La Carmeta, que ja és gran i viu sola si exceptuem el gos, potser es deixaria matar pel seu gos; i el gos, que no és tan gran i viu sol, si exceptuem la Carmeta, possiblement li correspondria. Una bona part de l'espècie humana i de la cànida són realment imprevisibles i incomprensibles.

Mentre omplim el dipòsit de gasolina ens ronda un gos que s'acosta, però fuig quan el volem tocar. Sembla una barreja de bretó i de setter anglès. L'empleat de la gasolinera ens diu que fa uns quants dies que va aparèixer i que se li ha fet amic. L'empleat, mentre va corrent la gasolina, obre el maleter del seu cotxe i treu un sac de pinso, una part del qual fa cap a un recipient de plàstic improvisat; en una altra garrafa mal tallada, vessa una mica d'aigua. Mentre el gos menja, li acarona el cap. Quan treu la manguera, ens confessa el seu neguit: tem que els de la gossera finalment se l'acabin emportant. Mentre marxem ens preguntem per què no s'emporta el gos a casa. Dos dies més tard, en passar per davant de la gasolinera, veiem el gos ajagut entre els sortidors mirant la vidriera rere la qual el seu amic cobra l'enèsim dipòsit del dia. Dubtem que aquesta història d'amor acabi bé.

És una nena terrible qua fa el que vol amb la seva mare. Volia un canari i la mare li va comprar -i per què no una cadernera, un periquito o una cardina?-. Ara la nena, que ja té sis anys, vol un gos, concretament un basset i la mare està disposada a complaure-la. Mentrestant, però, cada cop que la petita no fa cas, la mare -tasca inútil- l'amenaça que no aniran a recollir el seu caprici. Sabem els plans de futur del basset, però aquest no és un bloc de terror.

P. S.: En Quim Monzó -escoltat a la ràdio i llegit a la premsa- diu que li agrada la carn de gos i fins i tot ens proporciona una recepta. Concreta les seves races preferides, però, aficionat com és, s'oblida d'afegir l'edat del producte i el temps de cocció. Tampoc no ens diu les botigues on es poden aconseguir els animals a preu assequible. Segurament a en Monzó no li ve de cinc-cents euros, però nosaltres ens temem que haurem de recórrer a bèsties de raça indefinida acollides en alguna protectora o centre municipal si algun dia volem sorprendre els nostres amics amb un plat realment exquisit que, desgraciadament, aquest agost serà difícil de trobar als restaurants més cèntrics de la Xina.

2 comentaris:

zel ha dit...

Calla, calla que em fas venir un eccs, unes basques... valga'm déu, menjar gos...

Bons dies de mig descans! Saps què? Darrerament, els teus posts no semblen teus, vull dir, hi ha quelcom de frescor estiuenca (jeje, és un dir això de frescor...

Petons!

pere ha dit...

i menjar els pobrets conills (no afegeixo altres animalons), com en..., com es diu aquell conillet?
Ah, m'afecten les vacances, ja ho veus. Per cert, quina mala mar a la gola avui!

Petons!