3.9.08

batwoman

M'ho miro des d'una certa distància. Arriba una parella d'uns trenta anys: ella, somrient, amb cara entre entremaliada i ingènua; ell, amb cara i posat furtiu. Circumval·len la figura estàtica amb les seves mirades i s'aturen al darrere. La noia actua, el company mira i vigila l'entorn. La noia s'encaparra a ajustar l'ala esquerra al cos, però no aconsegueix cap resultat apreciable: l'ala, com moguda per un mecanisme invisible, torna al seu lloc original, no es deixa vèncer. La noia, sense deixar de somriure, mira el noi, potser és un prec. El noi sembla insensible i al mateix temps neguitós, no diu res, reparteix la seva atenció entre la noia i la gent que passa i que observa. Finalment s'allunyen, ella encara somrient, ell descansat: aquest cop no ha pogut ser.

M'apropo i repasso, entre el retour d'age i la curiositat científica. Busco l'angle més convenient i no el trobo, potser perquè no m'atreveixo a passar per un contemplatiu -pot ser perillós- entre apressats no hi dedico prou temps.

Mes tard em diuen que no són ales per a quedar empresonades, que han d'estar sempre erectes, a punt de vol. Potser a la terrassa, millor amb lluna, potser a l'interior... Ho entenc, però no ho sé... Descobrir inesperadament algú que pugui volar i potser fer-te volar ha de ser sensacional. Ara, francament, i perdoneu-me la ignorància, aquestes ales no són un pèl esquifides per a intentar grans volades? Si algú en té experiència...

5 comentaris:

Dan ha dit...

Experiència no en tinc... però juraria que aquestes ales poden provocar grandissimes volades

Júlia ha dit...

Què hi feies, tu aquí, he, he? I què et vas comprar?

pere ha dit...

Em temo que jo que mai no ho sabré, Dan. Tu, que ets un científic, ja me'n diràs alguna cosa si algun dia et decideixes a experimentar, que el meu és purament instintiu.

Badoquejar, Júlia, a l'espera de proves de vol. Res, no hi va haver sort.
Crec que no vaig arribar a comprar res en aquesta planta, i mira que hi havia material interessant.

SV ha dit...

Uf, ales de dimonieta... Mare meva! Què més inventaran per fer-nos perdre el cap? I prepareu-vos, perquè ara que s'acosta la tardor, aviat tornaran les mitges i les botes altes.

pere ha dit...

Veus, així com les ales em semblen importants, a mi les botes altes no em diuen gaire res; trobo que en molts casos -dec ser un primitiu- amaguen la gracia dels panxells, sempre tan diferents i suggerents.