Continuo amb unes gotes fines que em va deixant raonablement moll. La part central del passeig està tallada i uns operaris van descarregant el material que demà es convertirà en més festa.
De tornada a casa em passo el vídeo on he gravat, en absència, el pregó de Festa Major de Sisa al Saló de Cent. Ja sabeu que considero Sisa un dels pensadors més lúcids d’aquest segle i del passat i el seu parlament –intercalació de cançons desafinades i sense acompanyament musical-, entre el costumisme i el surrealisme còsmic, més que galàctic, no em decep; tant és així que el considero una peça modèlica que afegeixo a continuació, juntament amb un enllaç per als qui prefereixen escoltar el vídeo. Més tard, escolto que el polítics estan d’acord amb la meva valoració positiva del discurs: o ells o jo tenim el criteri equivocat. En tots cas, sou vosaltres els qui heu de decidir, si teniu paciència per continuar amb el que possiblement és el post més llarg mai escrit en qualsevol llengua.
Quan la Mercè està contenta,
somriu i pica de mans.
El Pau Riba ho ha cantat i jo també ho vull cantar,
recollint l’alegria i traduint-la: la Mercè està contenta
perquè ja és Festa Major!
Barcelonins, barcelonines i barcelonets, nins i nines,
barcelonaires de l’èter transmutacional, barcelonautes
de la virtualitat intangible i encarnada, barcelonistes
del bon patir i la queixa perenne i, adesiara, de
l’eufòria i l’esperança, tots els barcelonesos, tots, i
també els finlandesos, japonesos i originaris del
Peloponeso que per atzar o bé per decisió pròpia o
induïda han vingut a raure a aquesta ciutat comtal,
prodigiosa i cobejada, turística i domèstica, del
disseny i l’anarquia, centralista i disbauxada dins del
Principat de Catalunya i, temps era temps, sortida
al mar del molt noble Regne d’Aragó, la Dama i els
Arxius del qual són prou reconeguts a casa nostra.
Cal també estendre aquesta salutació i posterior convit
als espanyolistes del futbol més reial i als habitants
d’antigues viles foranes que avui dia engrandeixen
la Capital, com ara els graciencs, els santandreuencs
i els de Sants i d’Hostafrancs, sense oblidar-nos
dels del barri de Sarrià –famós pels seus capellans i
pastissers– ni dels hortencs de les històriques masies.
Comentari a banda mereixen aquells que posen
sal a la quotidiana vida urbana des de la vora del
Mediterrani, al barri de l’Òstia, altrament anomenat
Barceloneta.
Siau tots plegats benvinguts a casa vostra, com ho són
els socis del Club del Foraster, que des del rerefons
de l’ànima senten Barcelona com a cosa seva, en un
punt situat a l’enlloc del ben endins.
A milers es compten els estrangers i passavolants
que transiten calçades i voravies a la recerca del
contrallum i l’alè, que de ben segur justificaran el
viatge. D’Austràlia i del Perú, d’Egipte i de Mongòlia,
d’Andorra la Vella i de Xina la Nova, de la negritud
tropical, l’islam profund i el blanc polar. Del primer,
del segon, del tercer món i de la quarta dimensió,
d’arreu i per diferents camins arriben solitaris del
Congrés, aparellats o en ramats, sovint com una
invasió subtil i, en dies assenyalats, talment una
marabunta, ben a prop d’ofegar l’endreçada fluïdesa
dels sentiments.
Perquè, certament, de sentiments estem parlant quan
provem de retrobar, sota les runes multitudinàries,
l’essència humida d’aquesta metròpoli tan antiga i
señorona, com proclamava l’Antonio Molina:Mira, mira malagueña,
malagueñita.
Mira, mira Barcelona,
ay, qué grande y señorona
y qué bonita.
Cuando escucho una sardana
ya no se olvida.
Y cantando y trabajando
con afán va progresando
así en la vida.
Barcelona, Barcelona,
que trabaja y que sueña.
Tan sencilla y tan altiva,
tan moderna y tan antigua,
tan severa y tan risueña.
Yo te admiro, Barcelona,
y por eso en mi cantar
quiero hacerte una corona
que rodee Barcelona
desde el Tibidabo al mar.
Aquest sentir que ens fa estimar l’asfalt que trepitgem;
a sota, com bé sabeu, hi resten la platja i les flors més
oloroses.
Jo tinc la sort d’haver nascut al Poble Sec, en un
carrer que du el nom d’un poeta monàrquic oblidat.
Un carrer ni massa ample ni massa estret que s’enfila
cap a Montjuïc, on les llambordes es fonien patinant
escales amunt, entre les torretes de la classe mitjana de
barriada, amb el pedregós bardissam que pentinava la
muntanya, en aquells anys encara un bon tros verge
i poblada per les barraques de la misèria en un altre
tros ben bo. Vessants per on grimpàvem la canalla a
robar . gues i beure aigua de la Font del Gat. He vist,
entre les llàgrimes que el temps esborrarà, l’Olivella,
defensa central del Barça, rematant d’improvís,
com un vianant heroic i triomfador, una bemba de
goma en un partit infantil, amistós, acabat, però, a
garrotades contra la tribu del Pinchauvas, que tan
aviat arreglaven paraigües com desabonyegaven
cassoles o ens fotien els mobles vells que guardàvem
per a la foguera de Sant Joan.
He sentit relatar de boca dels pares el contínuum
de dia i nit del Paral·lel republicà, on hi havia
establiments que ni tan sols conservaven la clau de
la porta, i he sentit mon pare fent la crònica d’un
míting del Lerroux i de l’èxit apoteòsic d’en Josep
Santpere a l’Ambos Mundos. Tot això i més: els
jocs i la llibertat al carrer, les campanes escolars, els
melindros amb xocolata a la granja Gustems, els
batejos a la parròquia de Sant Salvador.Tireu confits
Que són podrits.
Si no en voleu tirar
El nen es morirà.
La primera comunió a Santa Madrona, la mare
plorant i el pare esperant fora tot fumant, el Lluís
del colmado arrambant les clientes, la fàbrica de
botons davant del meublé del pont del funicular,
les sargantanes amb la cua escapçada i el germà de
l’Ausensi cantant pel celobert mentre els caramellaires
de la Nova Colla assajaven al Casinet la “Cançó de
matinada” del Juanito i els més grandets feien torns
per espiar a collibè i a través d’un . nestruc les coristes
del Molino.
Tot això ho he imaginat més tard convertit en cançons,
que tal vegada pervisquin en la memòria d’algú, però
que tard o d’hora el vent s’endurà. Tots nosaltres
esdevindrem no-res en un magma impensat, però
avui i aquí –és a dir, l’única eternitat documentada–
només puc constatar que em constitueixen una sèrie
de records, imatges, sons i aromes d’aquest Cap i
Casal que no podré oblidar mai. Aquesta és la meva
ciutat i ho serà mentre jo visqui.La ciutat per a mi ressona,
se m’ofrena mica en mica.
Et recordo, ai, marona,
arribant des de la vila,
quan encara eres petita,
a la tendra Barcelona.
Venien d’una guerra poc civil, i una postguerra
molt militar els va ajuntar en aquell piset de lloguer
amb cuina econòmica. Ell, represaliat, baixava del
Maresme amb les mans a la butxaca, i ella, filla d’un
mestre d’obres, ho feia de Sallent. La mare que em va
parir ho féu justament el dia més festiu i patronal de
la ciutat que l’havia acollida a la clínica La Lactància.
Naturalment, a mi em tocava dir-me Mercè, però
les convencions de l’època no ho permeteren i
la Paquita, la teixidora del 2n 4a, tingué un petit
disgust al no poder veure satisfet el seu desig. Per
acabar-ho d’adobar, mon pare es distragué uns dies al
ser obstaculitzat persistentment per la pluja, buscant
aixopluc sota els plataners en caure els capvespres, un
rere l’altre, i tampoc aconseguí inscriure’m al registre
amb la data joiosa i crucial que cada any honorem al
tombar de l’estiu a la tardor. Des de llavors arrossego
l’immens enyor de no ser la Mercè.
Oh altíssima Senyora de totes les gràcies,
on trobaren repòs nostres cuites i fatigues,
al redós del mateix flux que les marees
mou i les esferes motoritzades arrenglera.
Presidiaris de la cosmogènesi en la fe
material de l’alliberament que de vós
esperem i volem creure. Intercediu per
nós davant.
El Sant Esperit lliure
és un misteri de llarga volada,
el portes dins. És la teva mirada,
res no demana. Viu i deixa viure.
El lliure Esperit Sant,
el Sant Esperit lliure.
En pro de la poderosa plenitud esfereïdora
que tothora vostra presència ens anuncia,
feu que aquella noieta de les trenes
daurades i el vailet amb rínxols i ulleres
visquin la primerenca devoció en virtut del
tendre amor que ses ales bat. Feu que els
embats trafegosos del ritme impietós i de
molta quimera no els arrabassi el gaudi de
la puresa animal i s’estalviïn el sofriment
de no poder-vos alcançar. I esmerceu
així, damunt l’orbis enter de l’antiga
Barcanova, tanta magni. cència com de
bell antuvi consentíreu a aquestes animetes
tribulades, bo i regalant-nos, Senyora, el
do de la celebració cientí. cament eternal,
mal que solament uns pocs dies siguin
–preguem– lluminosos, esplendents i
erms de la putíssima paüra i sobreeixits
encara més per l’estranyíssima vida.
Parlem del sentiment, però també de l’instint i la
raó, car totes tres vies de coneixement conformen la
síntesi de la visió o el punt de vista galàctic. Seguint
el fil, un esclarit i visionari William Blake va deixar
dit que, quan les portes dels sentits s’obren netament
a una percepció de la realitat sense prejudicis, aquesta
realitat se’ns manifesta tal com certament és: o sigui,
in. nita. Els límits els marcarà una triangulació
delicada entre l’individu, el vertigen i la naturalesa.
Proposo, doncs, aplicar el focus sobre aquestes Festes
de la Mercè i fer un parament interactiu d’antenes,
tot desplegant un assaig de percepció ample i decidit,
esfèric i sense embuts del potencial galàcticament
poètic que substanciï els plànols i dimensions
evidents però habitualment ignorats.
A la plaça de Sant Jaume, a la del Sortidor, al Fossar
de les Moreres i al carrer dels Robadors. La Paloma
a la Catedral, Santa Eulàlia al Laberint d’Horta, el
Túnel de la Risa, els cavallitos del Lizano, el Mercat
del Peix, l’Observatori Fabra i sempre, sempre la
Rambla que, com tants d’altres nouvinguts, descobrí
el Gato Pérez:
Un matí de primavera
Del que aviat farà dotze anys,
Arribava a la ciutat
Per la porta que té al mar,
En un barco transatlàntic
Des d’un continent austral,
Un xicot viatger que duia
Una gran curiositat.
Un ambient cosmopolita
I d’una gran activitat
Va sorprendre gratament
Aquell noi a l’arribar.
Quasi trenta anys captiva
No havien pogut canviar
A l’enèrgica ciutat,
Que començava a despertar.
Hi ha gitanos i jueus,
Colombians i portuguesos.
Andalusos i argelins,
Mallorquins i aragonesos.
I unes Rambles que van plenes
De fecunda humanitat.
Un oasi de tolerància
Impossible d’amagar.
La Rambla per on passejaven en Maragall apamant
el lirisme de la Gran Encisera, la penya de l’Ateneu,
Riba, Carner, Sagarra i el gran Pujols encapçalant la
corrua embridant una tortuga de disset mil anys, la
que trafegaren els cambrers del quiosc de Canaletes
i la Monyos. Els venedors del “Goles” i el Salvat
Papasseit de la Rosa de Foc, que defallí al carrer
d’Argenteria cridant “Llum, més llum!”.
La Rambla d’un impecable Rusiñol venent duros
a quatre pessetes, però també la dels pistolers de
la patronal que van pelar el Noi del Sucre. La de
la Bodega Bohemia, el Jazz Colón. La del Gil
de Biedma sortint del Copacabana i el Marsé i el
Goytisolo entrant al Marsella, la de les carnisseres
de la Boqueria i la de la divinitat bocacciana de
l’Empordà derrapant Pegasos descapotables turquesa,
maragda, robí del carrer Muntaner a la plaça Reial,
i la de les paradetes d’ocells on ton avi i mon avi
compraven caderneres i periquitos.
És aquest el nervi estimulador sentimental d’una
Barcelona que més m’estimaria amb menys turistes
pixaners i més viatgers il·lustrats, amb menys txàndals
olímpics de patacada i més boletaires d’innocència
nua amb el cap a les estrelles, i amb els buròcrates
emmagatzemats al Museu de Cera i els taurons
especulant amb casetes retallables i hortets metafísics
i no pas amb sostres i parets –que, tant de bo, no
fossin de ningú!–. Una Rambla, una Barcelona i una
urbanitat que molts vam creure possible que girés del
costat del somni i no pas del de l’e. càcia econòmica,
de la imaginació enfront de la llei de la gravetat i de la
llibertat creadora en contra de la correcció ideològica.
Un punt dolç, quan els vius morien per excés de vida
i els morts vivien per falta de mort, s’abandonaven
binocles als palcos del Liceu i s’enlairaven estels
subterranis. Quan la Ciutadella vessava avions de
paper i autobusos de llauna mentre s’orientaven els
velams irisats de les naus dels somiatruites Llobregat
amunt i Besòs avall.
Ara, de nou, anhelants, descalços, mudats,
esbalaïts, és l’hora, mercedans.
Cal, aprofitant l’avinentesa, tornar a
formar la rua de bombolles quàntiques
que mai no ha parat de des. lar per sota,
per sobre, a banda de la guia municipal i
les llistes d’empadronament.
Cal fer-ho perquè els toreros fosforescents
entomin ciència infusa, de peu, al bell mig
de la plaça Catalunya.
Cal convidar els barcelonots carbonaires,
conspiradors a les pinedes de Sant Adrià,
saturats de lluna, organitzant conxorxes
amb els francmaçons de l’Eixample i els
simpàtics petardistes de la nova era.
També els barcelonetistes que, al compàs
de músics amb flabiol i guitarró i rondant
els pentagrames i la solfa, han desvetllat
albades girant pels carrerons de les oïdes
somortes, eixerint-les per rebre un altra
melodia, que fos la tradició i el trencament
alhora.
S’hi afegiran amb entusiasme tota
mena de cantants, cantaires, cantautors
i cantamanyanes, orfeonistes, corals,
grups de heavy i d’havaneres, raperos,
jazzistes i folklòrics, alçant veus, veuetes i
veuasses harmonitzades en un mapa sònic
intemporal i transnitaire sintonitzat amb
el brogit de fons i la remor constant de
l’univers.
I els zelestials fills i filles dels planetes i
del moviment de les constel·lacions,
inspirats per Paracels i amb els peus sobre
el taulell, buscant el més proper i vitalista
dels refrecs amb els amics de la pipa, que
entre espirals de fum han preservat la
memòria dels 4 Gats, dels 3 Tombs i dels
set cavallers de defensa a les torres vigia
més altes de circumval·lació i que avui tan
sols vestigis són d’una plaça conquerida a
la plaentor més burgesa i més punxant.
Tanmateix, i sense mandra, arraconarem
els para-sols blancs, quadrats, asèptics
i obligatoris de les terrasses dels bars i
n’instal·larem d’altres de mil i un colors i
variades formes. Ombrel·les i tendals sota
els quals vindrà molt de gust llegir tebeos
de segona mà al pic del migdia.
Els més agosarats esborraran del Bicing
la N de Nostrat i la G de Guerrer i, tot
agafant la Bici de Babau, d’Il·lús, de
Càndid, d’Ingenu, provaran d’arribar
amb un posat aerodinàmic a l’últim graó
de l’escala de la vida, la consciència dels
àngels, per tal de fundar la Cinquena
Internacional Voladora.
Que vinguin les modistes dels entresòls
més humils i dels tallers més sonors,
turonejant carretons de puntes de coixí,
i els sastres i sastresses –la Marcelina,
el Sospedra, el Pellicer– que rere les
bambolines han vestit rialles de ballaruca
i seguicis d’enterrament, com el de la
sardina, que a tantes criatures ha fet
excursionar brandant la canya com
pescadors de riu sec.
Traieu-vos els taps de les orelles els
joves nerviosos, impacients, conductors
d’ambulàncies i furgons, de mossos i
urbans, també més d’un bomber, i pareu
les sirenes agressives, eixordadores i
assassines de timpans, trompes i martellets,
i aprengueu a xiular per la . nestreta
cançons romàntiques a les Colometes de
la Mercè que estenen la roba als passatges
recòndits i als terrats sobrevolats per una
dèria encara irresolta.
Obrim la cavalcada a les tietes missaires
perquè llueixin visillos i tapetes i als
ulls corpresos que des dels miradors
modernistes veieren caure Gaudí i
transformar els cavalls dels tramvies en
vies d’acer nòrdic per on lliscaven fora de
servei l’Ou com balla, la Pasqua Florida,
el Carnestoltes i el Nadal gloriós quan
la Fira de Santa Llúcia rebia els primers
flocs de neu i Copito aprenia a comptar
amb els peus la dansa més pell de gallina,
emotiva i coent.
Tanqueu portes, botiguers de llapis a
l’orella i guardapols blau grisenc, que
heu pesat cinquanta centimets de pebre
vermell i heu escampat sacs de patates i
mongetes i pernils i bacallans del Born a
la Bonanova, per tots els racons d’aquesta
ciutat tràgica i mística, frívola i còmica,
amb moltes ganes de tot.
Torneu, pregoners d’antany, a tocar la
trompeta atòmica i esbombeu els missatges
del futur, la veu de l’oracle amb renovada
i engrescadora passió, convidant tricicles i
patinets o gastant espardenya, en. lant la
platejada Arcàdia.
Oh, bruixes despentinades, fabricants
d’estany als soterranis, sentor de vaqueries
a les Corts, devots del Price i del Cibeles
i les ballarines del Somorrostro en blanc i
negre, la . orista Vicenta, que no morirà
mai i tornarà a florir sempre cap allà al
maig, els seguidors i els deixebles d’en
Frègoli, l’Oriol Regàs, tan elegant, els
encantats de Sant Antoni, consignadors
de coixos de bon matí, els artistes de la
via pública, nafrats per la intempèrie, els
poetes dels jocs verbals més enjogassats i
lletristes,
¡quants
quartins
de perdulastres
no s’hauran extrovernat
un pocarronet
a l’invers
de l’espigolla amb xauxa, cuca
o àdhuc magarrufa,
ensiborrinant catalifleumes i
t a f u r ros
esmirlats de gamboiries,
ooooooooooooooooi?
Correu, els addictes a la sopa boba, els
sants barons pendents de ser-ho amb un
tortell de nata a la mà. Aneu passant els
cavallistes funàmbuls del circ estratosfèric
acompanyant les feres més repolidament
salvatges i les superbes i ufanes amazones
de la policia muntada del Barcenadà.
A més a més, els transvestits interiors
i els clients i proveïdors de la Gran
Mandungàrria, Societat Incorpòria.
Endavant noctàmbuls mariners de Ribera
pelegrinant joiosos a un pam de terra,
fent caminet de la Ceca al Pla de Palau,
a la Torre del Rellotge i a l’estació de les
Golondrinas . ns al Rompeolas de les
il·lusions passades de moda.
I així, tants i tants que, des de les galàxies
de la imaginació estant, no voldran marxar
mai del tot d’aquesta Barcelona del seny i
el cor delirant, inflamada i serena, perquè
saben que el més sublim del Parnàs, la
voladura més absoluta, no tindria al
capdavall sentit, fóra en va i res més que
fantasia, sense el teixit imprescindible dels
veïns i veïnes que barcelonegen a tort i a
dret.
No pas l’estructura oficial, administrativa
ni institucional, no els polítics
professionals, ans la humanitat anònima,
les persones una a una que fonamenten
i arrelen la vida i l’existència i que fan
possible la història que entre tots escrivim
cada dia. Repartidors suant la samarreta,
senyores rialleres amb ordinador o amb
boatiné, homes apressats amb corbata.
Escombriaires a qualsevol hora i funcionaris
a quasi cap. Les poques porteres que
van quedant. Dependentes de merceria
i caixeres del súper. Els veterans de la
petanca i les iaies que aguanten els néts.
El gremi de l’arracada i el tattoo. El paio
que fa recados a peu i el xava motorista.
Els cecs emmudits a les cabines, aturats
molt actius, monges modernes, quinquis
i empleats de “la caixa”.
La gent del barri, treballadora, matinera,
fraternal, dipositària d’una exquisida
filosofia del carrer i contenta de viure. En
fi, el poble de Barcelona. Real, assedegat
de poesia, ballant la sardana i la rumba
en una mixtura complementària i
enriquidora. El que som, el que tenim, el
que somiem.
Des d’aquí convidem a tothom,
barcelonasses, barcelonites, a menjar-se la
festa i a beure a raig o a galet l’alegria de
viure-la amb cordial intensitat.
Tirem els coets, i a mercejar!
Súbete a Colón, súbete a Colón,
desde allí verás la gran Barcelona.
Súbete a Colón, súbete a Colón,
más cerca del cielo te sentirás.
Súbete a Colón, súbete a Colón,
en el ascensor, a pie o en avión.
4 comentaris:
Moltes gràcies pel pregó! I pel que fa a la fira del llibre, m'hauré d'esperar al diumenge per gaudir-ne a pleret. També és la meva favorita.
Salutacions cordials.
Molt Poble-sec i una vegada que havia de venir a fer el pregó a la festa del barri ens va fer el salt, ai, ai, ai, aquests gal·làctics no em mereixen massa confiança.
Cap mèrit llibreter, simplement faig d'intermedairi i en vull deixar constància perquè em sembla una peça oratòria -entre maragallina i salvatiana- a tenir en compte.
Ja ens diràs com t'ha anat la visita. Sempre hi ha alguna petit tresor a trobar. Que tinguis sort!
Sigues condescendent, Júlia. Quan un s'ha d'encarregar de la vigilància de tota la Galàxia de vegades li surten imprevistos que fan que hagi de postposar els seus desitjos. Els gal·làctics no tenen agenda que els valgui.
2012. Una mica tard per fer un comentari, però avui acabo de llegir el llarg 'post', que es fa curt.
Em sembla un pregó magnífic. Volia posar altres paraules per definir-lo, però cap és prou bona.
De les Firetes del Llibre d'Ocasió Antic i Modern ja en parlarem un altra dia.
Publica un comentari a l'entrada