dels colors

La globalització, la mobilitat, les bones i males consciències i, sobretot, la ignorància, són fonts inesgotables de susceptibilitats. Mai com ara tenim accés a tanta informació, però possiblement tampoc mai no hi ha hagut tanta informació superficial ni tanta manca de rigor. La gent, en general, coneixem moltes més coses -més conceptes, més fets, més llocs, més ...- que en qualsevol altre moment, però tanta informació fa que els nostres coneixements siguin poc especialitzats, superficials -no em refereixo a l'especialitat de cadascú en l'àmbit laboral-, generals, sovint incerts o equivocats. Això no tindria cap importància si no fos perquè tenim una tendència a creure que els nostres coneixements parcials, incomplets o, fins i tot, falsos, són paraula de Déu. Tothom és savi, tothom sap. La majoria pensen que, en una societat cada vegada més interdependent però al mateix temps amb més aïllament personal, admetre la poca competència sobre un tema el pot relegar al menyspreu dels altres o a l'ostracisme absolut. Què hi farem, les coses són així.

Dic tot això pel fet que encara hi ha qui creu en el concepte de diferència de raça, d'ètnia, que des del punt de vista científic ja no s'aguanta. Una altra cosa són els costums culturals -propis i exòtics- i especialment religiosos -propis i exòtics-, és a dir, les supersticions que, amb noves manifestacions i matisos són un aspecte fonamental de les personalitats actuals.

Sembla que avui -i ho confirmen els blancs i els negres- s'ha d'anar molt amb compte a parlar de la pell, com si la coloració portés aparellada un seguit de característiques positives o negatives. El mateix passa amb les “ètnies” o similars. Actualment parlar de “moros” és considerat pejoratiu, tant pels moros com pels cristians. En el cas d'aquest darrer col·lectiu segurament perquè realment és pejoratiu amb freqüència. Que la paraula moro fos un mot habitual en Jaume I o Bernat Metge no té cap importància: qui se'n recorda? D'acord, no hi ha res a fer, desterrem el terme; però, per què no triar-ne un altre que literàriament encara és més antic i menys sospitós? I si parléssim de sarraïns? La paraula apareix ja en els escrits de Llull utilitzada amb un respecte total, fins i tot en alguns casos reconeix la seva superioritat de costums -que en matés un per blasfem i que la justícia no li donés cap importància és circumstancial. Quedem d'acord, doncs? Sarraïns?

L'article de Màrius Serra a “La Vanguardia” d'avui - sabeu que no el puc enllaçar des que el diari en paper no es pot consultar més que en part a Internet- és un exemple del que acabo d'exposar sobre les susceptibilitats i la ignorància L'escriptor ens explica les perplexitats i les vicissituds que li van suposar portar una samarreta amb el nom de la llibreria de la Barceloneta “Negra i Criminal”, fins que se'n va adonar del que passava quan un cambrer li va dir: “Es un anuncio de racismo, mi amigo?”

Ostres, amics, no sé com fer-m'ho, perquè jo no volia parlar d'això, sinó del darrer paràgraf d'en Màrius, però ja em coneixeu, de vegades m'embranco amb marginalitats. Diu el paràgraf esmentat:

“El primer texto que me editaron fue un relato en un volumen colectivo titulado Crema de Maga (Laia !987) que autores como Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Quim Carbó, o Pep Albanell publicaron para sufragar los gastos del atentado que un grupo ultraderechista perpetró contra la libreria Maga de la calle América en el Guinardó. En esa época, las librerías Ballester (Sants) y Tres i Quatre (València) se disputaban el dudoso honor de ser las más vituperadas por los nostálgicos de la España-una-y-no-cincuentayuna. Resulta chocante que, hoy, lucir el nombre de otra librería en el pecho comporte cierto riesgo.”

La qüestió és aquesta: hi havia una llibreria Ballester a Sants que va sofrir diversos atemptats, amb el mateix nom, doncs, que la llibreria Ballester -espero que en Joan Ballester sigui al paradís dels Països Catalans, perquè si ell no hi és no hi ha arribat ningú- , també coneguda com Públia -una de les poques on es podien adquirir Documents d'identitat de la nacionalitat catalana (i tantes altres coses pancatalanes)-, que estava al carrer Consell de Cent, darrere de la Central -la universitat-?

Ja ho veieu, molt enrenou per només una pegunta que no sé si em sabreu respondre. Per cert, que se n'ha fet dels fills? Jo recordo especialment en Jofre, perquè tenia un nom que em cridava l'atenció, acostumat com estava als noms del poble més aviat prosaics, que no tenien cap interès especial.