4.11.08

realitats i miratges

Avui serà un gran dia per a alguns. Els seguidors del Barça i els de les eleccions nord-americanes s’ho poden passar d’allò més bé, o no tant.

Ahir vaig anar seguint per la tele de forma intermitent i no simultània Àgora i Ventdelplà. Mentre el debat se centrava en els dos candidats americans, al dramàtic –què és més dramàtic?- la vida seguia el seu curs aliena a la immediates de les darreres notícies, en un microcosmos que reflecteix la realitat en bona part de la seva complexitat però que a penes parla de la realitat externa. A Ventdelplà apareixen escriptors i editors, però no sabem que els personatges llegeixin cap llibre real (ni tan sols sembla que llegeixin gaire); apareixen amors i desamors, però no se’ns diu res dels amors i desamors que surten als diaris; apareix violència de gènere, però mai no hem sabut quants morts –quantes mortes- s’han produït a Catalunya durant el darrer any; es parla de política i de taxes municipals, però no sabem quins partits polítics es presenten a les eleccions, ni si són nacionalistes, de dretes, d’esquerres o de qualsevol combinatòria; veiem mossos –sobretot una mossa-, però no comenta res del desplegament de la policia autonòmica; els metges, protagonistes importants de la sèrie, no ens parlen de les darreres reivindicacions del seu col·lectiu; els personatges van al cine i al teatre –poc-, però ens volen fer còmplices de les seves pel·lícules ni de les seves obres; alguns treballen al camp, però mai no hem sabut res dels sindicats. A Ventdelplà no es llegeixen diaris ni es mira la tele, ni es fuma, es clar... A Ventdelplà ni demà ni la setmana que ve sabrem què ha fet el Barça avui o qui ha guanyat les eleccions a la presidència dels Estats Units d’Amèrica, i tampoc sembla que els hagi afectat la crisis financera o la que sigui . La vida de Ventdelplà és autònoma, autosuficient, un mirall perfecte, sense ombres externes, de la realitat dels nostres móns. Ventdelplà és la categoria, la resta, tu, jo, nosaltres, Àgora, som les anècdotes que li donem vida. Ventdelplà serà etern, la resta, pura temporalitat.

Ara és quan tocaria parlar de literatura, però avui, ja em perdonareu, vaig curt de temps.

P.S. Demano disculpes per haver utilitzat sense permís en el títol del post el nom d'un bloc que segueixo sempre amb interès.

3 comentaris:

zel ha dit...

Ventdelplà? Quina ironia de món que no és i podria ser, però no acaba de ser perquè res és com allà sembla ser, m'entens, Pere? Gràcies, amic, petons.

el pensador ha dit...

Diuen que en molts casos, la realitat supera a la ficció. Però, què passa quan la ficció es confon amb la realitat?
Doncs, molt fàcil, que la realitat se supera a si mateixa.
;-)

pere ha dit...

Ostres, zel i pensador, m'ho compliqueu tant -ja sabeu que la meva línia racional és lineal i primitiva- que no sé si ho acabo d'entendre. De fet potser entenc que la ficció és la (una)realitat i la realitat una ficció. O que la relaitat no és el que sembla i la ficció sí, o que... Reflexionaré sobre les vostres propostes de visió del món.