Gabriel Ferrater (2)

A diferència dels altres reculls d’articles o de la correspondència, Sobre el llenguatge és una obra de lectura relativament àrida en alguns articles per als qui no estan especialment interessats en el tema o no tenen coneixements lingüístics suficients. S’hi troben, de tota manera, escrits propers i divertits sobretot en el camp lèxic i semàntic; per bé que tal com està ara l’ús de la llengua suposo que la seva lectura només pot interessar uns centenars o, sent generosos, uns milers de persones, o, sent esbojarrats, la meitat de la població que viu i treballa a Catalunya. Alguns milers de joves i de grans estic segur que pensen que ja és suficient entendre’s en una mena de simulacre del català i, d’entre aquests, uns quants deuen creure que ja tindrem temps de perfeccionar l’ús de la llengua. És a dir, anar enrere per anar endavant. No comparteixo aquesta opinió, però no me’n sento allunyat, al menys l’entenc. I sobretot suporto malament els prepotents lingüístics, els puristes recalcitrants, el ostentosos dels seus coneixements apresos en llibres, conferències, llicenciatures, doctorats i màsters que corregeixen tothora, fins i tot amb ànim d’avergonyir, i ignoren la llarga vida de la llengua i de les llengües en constant procés de transformació, de vegades també als diccionaris i a les gramàtiques. En la llengua, com en la música, no és suficient dominar la teoria, també cal tenir bona oïda i un cert gust. Sobre gustos hi ha molta cosa escrita, l’oïda és un do.

Va, no divaguem, la tria d’avui:

No vull ara insistir en una qüestió de principi crucial, ja afirmada pel professor Badia: que els masoquistes de la llengua veuen molt més castellanismes que no hi ha (la perla de la comicitat és el cas dels qui s’han passat anys preferint argent a plata, i un bon dia el professor Aebischer ha descobert que plata és un manlleu fet pel català al castellà), i que si ens volem convèncer que una certa forma, o un cert valor d’una forma, és un castellanisme ens demostrin que el català no hi podria arribar explorant els seus propis recursos. I em fixaré en una altra pretensió masoquista: que tenim l’obligació de reservar curar a traduir el castellà cuidar, i de dir guarir en el sentit de curar castellà. No dubto gaire, és clar, que el cuidar català és un castellanisme (encara que no em sento gens inclinat a lliurar qui l’empri als focs del braç secular). Però sostinc...

Gabriel Ferrater: “D’infiltracions i esllavissades”, a Sobre el llenguatge, Quaderns Crema, 1981.

Fins aquí part de l’article, la continuació al llibre.

En una altre article:

La idea que l’ús de curar en el sentit de guarir és un castellanisme, representa una peça de gloriós analfabetisme, una manca total de sentiment del semantisme, no ja català sinó indoeuropeu...

Gabriel Ferrater. Sobre el llenguatge, “L’ús de curar”

La continuació al llibre

Que consti que no he dit, ni he volgut suggerir que el purisme sigui un mal: el debat sobre això ens duria molt lluny i no ve ara a tomb. Podem creure molt bé que el purisme gramatical és altament benèfic, i tanmateix reconèixer que implica mals, tal com l’amputació d’un braç pot salvar la vida d’una persona, però no és gens agradable de perdre un braç. El mal a què em refereixo és el següent: que el purista acostuma a ésser una persona precipitada. Endut pel seu zel a combatre els fenòmens que desaprova, el purista no s’entreté gairebé mai a descriure els fenòmens prèviament a tota valoració: més encara, la descripció li repugna, perquè li sembla que un fenomen ben descrit adquireix importància per aquest mer fet, i és fa doncs difícil eliminar-lo del panorama. El resultat és que molts puristes vivien en una mena de vell casal on s’han materialitzat les vergonyes de moltes generacions d’una família, un casal ple d’armaris que cal no obrir mai, perquè, segons la dita anglesa, correm el perill de trobar-hi un esquelet...

Gabriel Ferrater. Sobre el llenguatge, “Esquelets a l’armari”.

(1968)