11.11.08

Gabriel Ferrater (1)

El fins ara darrer post de la Montse en què, entre altres consideracions, es pregunta sobre el possible desànim dels lectors davant l’allau de llibres que es publiquen cada dia em porta a Gabriel Ferrater a través d’una connexió mental que no sabria explicar del tot; també em porta a Ferrater l’enquesta del Llibreter, en la qual, responent a la pregunta Quin d'aquests llibres t'agradaria comentar al blog?, l’obra que encapçala la votació, amb dos vots d’avantatge sobre els Col·loquis de Despuig, és Les dones i els dies.

Es parla força de la poesia de Ferrater –només cal repassar alguns blocs-, relativament escassa si tenim en compte altres poetes contemporanis. Em sembla molt bé, jo sóc un admirador incondicional de la poesia ferrateriana. Es parla molt poc, en canvi, de la seva prosa, dels seus escrits dispersos, en bona part recollits per Joan Ferraté en llibres com Sobre literatura. Assaigs, articles i altres textos. 1951-1971 o en Papers, Cartes, Paraules... De vegades es tracta de textos –en el cas dels més antics sobretot- poc amables, per dir-ho suau, amb la literatura o els escriptors del país, algun cop són textos amb opinions discutibles, només faltaria, que es contradiuen amb textos anteriors o posteriors, o els matisen considerablement. En la majoria dels casos són escrits aguts, excel·lents, a mi em sembla que lúcids, d’una opinió independent, que inviten a la reflexió i a un possible debat. Alguns d’aquests debats aquí encara no s’han produït o s’han tancat només encetar-se. Això pel que fa a la literatura (a part, l’epistolar), però és que a més hi ha els seus escrits sobre la llengua, iniciats més tard de forma sistemàtica i que, és clar, van quedar com una promesa engrescadora d’un futur que no va existir..

En resum, que em sembla que de la mateixa manera que no fa gaire vaig obrir una setmana clàssica, avui em vénen ganes de començar una setmana ferrateriana. Començo, sense cap ànim de polèmica, amb aquest fragment que indirectament m’inspira el post de la Montse més amunt al·ludit. Cal tenir en compte que era de l’any 1957, en plena i abominables postguerra –fulls d’un diari (1957-1958) que es van salvar de la destrucció feta pel propi autor- ; potser als anys 70 la seva opinió hagués variat, o no; evidentment, hagués afegit alguns autors, o no.

Però cal dir que aquestes [les novel·les d’Oller], junt amb les de Pla, són els únics intents de novel·la, en ple sentit de la paraula, que s’han fet modernament en català. Solitud és una obra excepcional en tots els sentits, i no cal ara tenir-la en compte. Quant als altres novel·listes catalans, no sembla que cap d’ells comprengués el principi més elemental de l’art novel·lístic, o potser seria més just de dir la funció de la novel·la: el fet que aquest gènere no té cap raó d’ésser si no se’l pren com a instrument per a descriure les relacions dels homes amb la societat de què formen part. Si no és damunt la base d’una idea de societat, no es poden escriure bones novel·les, ni té cap solta de provar d’escriure’n. Les altres funcions de la literatura són exercides molt millor pels gèneres més àgils que la novel·la, i no tan difícils. Quant a les raons perquè els novel·listes catalans no arriben a fer-se una idea eficaç de la societat que se’ls proposa com a tema, són evidentment molt complexes. El que es pot dir sense vacil·lar, és que no totes depenen del talent dels novel·listes...

Gabriel Ferrater, 21-XI-57, a Sobre literatura. Edicions 62, 1979.

Puc afegir una carta de Pla?

Mas Pla, 14.4.61

S. Gabriel Ferrater, Barna

Vaig rebre el seu llibre. L’he llegit. M’ha agradat molt. Us felicito. L’he donat a llegir a més a més a diversos amics. Els ha agradat molt. Un xicot jove m’ha dit que trobava el llibre molt trist.
¿Per què no escriu en prosa? És el mateix que fa sense la mica de musiqueta que hi posa. ¿Per què no escriu alguna novel·la? Això, però li deu haver dit tanta gent que gairebé l’obvietat és implícita. Però no hi fa res: vostè té condicions excepcionals per parlar de la gent, per veure i divagar sobre la gent. Ho faci. Espriu no ha volgut escriure novel·les. ¿Per què no ho fa vostè? Sap explicar, sap observar, sap comprendre. Ho faci. No perdi temps. Les poesies del llibre són esquemes de novel·les. ¿No ho creu així?

Josep Pla

(Àlbum Ferrater, a cura de Jordi Cornudella i Núria Perpinyà. Quaderns Crema, 1993.)


Ja m’he cansat d’escriure i vosaltres de llegir, així que jo continuaré un altre dia.


















(Amb Cateta Rocha, cosina de Carlos Barral (1957). L’empeny el fracàs amorós a escriure versos?)

4 comentaris:

la Teresa ha dit...

Seguiré fidelment aquesta sèrie ferreteriana. Magnífic, aquest fragment. Les reflexions sobre la novel·la, la poesia i la novel·la moderna catalana són ben vigents i les trobo d'allò més encertades. Ara que algunes veus diuen que la novel·la està en crisi, potser podríem dir que l'home s'ha cansat de reflexionar sobre la seva relació amb la societat.... De fet, fa tant de temps que ho fa...

Albert ha dit...

Bon inici de sèrie. Et segueixo.

pere ha dit...

Gràcies, Teresa. Va, n'hi ha que sempre es queixen: es vénen més novel·les que mai, una altra cosa és el que diria Ferrater sobre moltes d'aquestes novel·les. No sé, no sé, em temo que més que reflexionar el que se sol fer és parlar-ne, però allò de passar-se temps donant-li voltes, poc o molt focalitzat.

Gràcies, Albert.

Em disculpo per haver-vos falalt el sgon dia, però és que he estat donat voltes a la història de la humanitata i m'ha sortit el que veieu. Continuaré, però, encara que no aseguro que pugui interessar, potser em vaig precipitar.

Júlia ha dit...

Quina peli podríem fer sobre Ferrater, si fóssim anglosaxons!!!