15.11.08

Gabriel Ferrater (3)

Ell va triar aquests versos per al seu primer poemari:

Da nuces pueris, iners
Concubine; satis diu
Lusisti nucibus: lubet
Iam seruire Talasio.
Concubine, nuces da.

Catul. Poema LXI

Ho entenc. Jo, en canvi, li trio aquests altres versos del mateix autor, conscient, suposo, que Catul tingué més sort que Ferrater:

Fulsere quondam candidi tibi soles,
Cum uentitavas quo puella ducebat
Amata nobis quantum amabitur nulla,
Ibi illam multa tum iocosa fiebant,
Quae tu uolebas nec puella nolebat.
Fulsere uere candidi tibi soles.

Catul: Poema VIII

(Brillaren, en altres temps, per a tu uns dies lluminosos, quan anaves on et duia la noia, aquella que hem estimat com cap altra no serà estimada. Allí tot era, aleshores, lliurar-se a aquells esplais que tu volies i que la noia no refusava pas. Brillaren, ben cert, per a tu uns dies lluminosos.)

Tenia la intenció, jo, d’allargar-me en consideracions interpretatives sobre la biografia personal i poètica de Ferrater, però la veritat és que no sabria –o potser ara no vull- com passar de les nous dels infants a les realitats posteriors, així que deixo, despullats de qualsevol interferència, els dos textos que, si voleu, podeu llegir.

Vaig néixer a Reus, el 20 de maig del 22. Els altres fets de la meva vida són de més incerta descripció i més difícils de datar. M’agrada la ginebra amb gel, la pintura de Rembrandt, els turmells joves i el silenci. Detesto les cases on fa fred les ideologies.
La poesia medieval em té com un bon lector i no li costa gens de persuadir-me. A Bertran de Born, Chaucer, Villon, Skelton, hi trobo una còpia de la veritat eixuta i àgil, vista amb ulls nets i sentida amb corduialitat, que no em deixa anyorar les grans masses de líquid verbal que el renaixement va posar en ondulació. Catul és l’únic poeta antic que he arribat a conèixer, i dels recents, he provat de fer-me un racó a l’ombra de la branca de la poesia anglesa que surt de Thomas Hardy i s’allarga amb Frost, Ramsom, Graves, Auden. Però Bert Brecht és qui primer em va dir que la poesia es pot estar de molts luxes. Els poetes catalans que més sovint recordo són March i Carner; i també Jaume Roig, que a cada pas em retrec de no haver llegit encara.
[...]
Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d’un home ordinari, com ho sóc jo. Cap de les coses que les meves poesies consignen té cap valor eminent, i és la complicació i l’equilibri dels temes que pot donar al conjunt un interès de veritat sostinguda. Però el fet és que a mi en un parell d’anys em passen poques coses pel cap, i encara que la memòria m’ha anat portant passat, i encara que he procurat que cadascuna de les poesies anés ben per la seva banda i no obligués les altres, segurament el resultat és parcial, no prou verídic. Ara, tampoc no em faig il·lusions, i sé que per moltes imatges i per molts sentiments que omplin la meva vida, sempre ni haurà hagut molts més de possibles. El món no és per ningú prou suggestiu, i tota vida és parcial encara que l’agafem en la seva màxima latitud.
[...]
Òptimament, tot poema hauria d’ésser clar, sensat, lúcid i apassionat, és a dir en una paraula, divertit. Es pot perdonar que un poeta sigui deficient en alguna cosa, però no trobo perdonables els molts poetes d’ara que reserven per a la poesia les seves estupefaccions, i la seva poesia dóna d’ells una imatge tan ximple que no pot ésser de cap persona viva, car una vida no es conserva si no és ben atenta a les lleis del diner i als moviments dels homes i de les dones.
Quan escric una poesia, l’única cosa que m’ocupa i em costa és de definir ben bé la meva actitud moral, o sigui la distància que hi ha entre el sentiment que la poesia exposa i el que en podríem dir el centre de la meva imaginació. Un dels motius que ens fa escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l’energia emotiva dels nostre llenguatge, i això ens du a escollir temes insidiosos, molt aptes a subornar-nos i a obtenir de nosaltres un excés de participació. Però no hi hem de consentir, i l’obligació primera del poeta davant d’un tema, és de posar-lo al seu lloc, sense contemplacions.
No cal dir que la frase que dóna el títol d’aquest llibre la prenc sense cap referència a la circumstància que la motiva, dins l’epitalami de Catul. Jo l’entenc com un precepte ètic, i ho és altament, car es fa càrrec del fet que als nens els agraden les nous. És una frase que parla a favor de la felicitat.

Gabriel Ferrater: Da nuces pueris (epíleg), 1960

Continua (continuo):

En realitat, haig de respondre una mica de memòria, perquè no estic gens segur si encara sóc escriptor: els darrers cinc anys dec haver escrit mitja dotzena de poemes, tots curts i més aviat de circumstància. Encara que, ben mirat, jo també puc dir com aquell poeta molt millor que jo, que tots els meus poemes han estat sempre de circumstàncies. Això ja és un començament de resposta a la pregunta: sí que m’ha calgut sempre un estimulant, la circumstància precisament, les ganes d’interessar una persona, un grup d’amics, o bé les ganes d’empipar alguna altra persona (la mala bava, o sigui la decisió de fer-ho millor que els col·legues, no hi ha dubte que és un dels motors de tot artista, encara que pocs ho confessin).
Ara, si es tracta d’estimulants diguem-ne químics, decididament no. No directament, vull dir: després m’explicaré. Jo he begut molt a moltes èpoques de la vida (ara els nervis se’m rebel·len, i haig de frenar), però, si no em falla molt la memòria, no he escrit mai ni mig vers després de prendre només una copa d’alcohol. Em realment tota la lucidesa, i que presideixi, com dius, l’elaboració de les meves petites obres. D’altra banda, potser això és degut en bona part al fet que jo sóc un dels escriptors que, per dir-ho així, agafem la ploma tard. Vull dir que n’hi ha que encara no els travessa una imatge pel cap ja es precipiten a apuntar-la apostant per les possibilitats de desenvolupament. En canvi, jo començo a concebre el poema a partir de l’argument, no pas de la forma verbal, i no em poso a redactar-lo fins que no el tinc molt organitzat (això també ho deia aquell mateix poeta millor que jo, i que, per cert, també bevia molt). En aquestes condicions, és evident que l’alcohol, intervenint a darrera hora, no faria sinó esbarriar-me les cartes. Quant a la marihuana, els pocs tractes que hi he tingut no m’han fet ni fred ni calor. I no he tractat cap altre producte d’aquesta mena.
Però haig d’explicar allò que deia. Directament, no. Indirectament, ja és una altra cosa. De fet, no caldria que l’expliqués jo, perquè l’ha explicada molt bé Malcom Cowley, en un llibre que no tinc i dels qual he oblidat el títol, i que, doncs, desgraciadament, no puc copiar. Diu Cowley que l’alcohol és la malaltia laboral de l’escriptor, perquè l’escriptor és un maníac de la curiositat humana, un adelerat d’intimitat (és a dir, cínicament, un recercador d’observacions que li donaran el tema de la seva obra). I en una reunió de persones, l’alcohol és la millor recepta perquè tothom abaixi la guàrdia i es mostri escorxat. Jo diria, doncs, més encara que beure ell, li interessa que beguin els altres alhora amb ell: i, és clar, és ells qui ha de pagar amb la seva persona i donar l’exemple. Aquests striptease comunitaris poden ser molt perillosos, i tots en porten alguna cicatriu. Però em fas parlar de coses que tornen de tan lluny... Ara provo de fer de professor, i tot allò ha quedat molt enrere.
Que si ho trobo bé o ho condemno? Si es tracta dels altres, no em sembla pas matèria que es presti a judicis morals, i els judicis tècnics que s’hi puguin fer són cosa dels metges. Si es tracta de mi mateix, això que sóc ara és el resultat de tot allò que he estat, i provar d’imaginar-me diferent de tal com sóc fóra provar de saltar per damunt de la meva ombra. Les persones arriben a tot arreu per camins tan sinuosos, que d’entestar-se a destriar-los és la vanitat de les vanitats..

Tele-Estel: “Literatura catalana: ¿Amb alcohol ? ¿Sense alcohol?” 5 de juny de 1970







(1924)

2 comentaris:

Ramon Aladern ha dit...

Gràcies, pere, per apropar-me'l.

pere ha dit...

Ja saps com m'agrada. Ara, però, m'adono que m'he embrancat en una tasca massa complexa, perquè em quedaran tantes coses per dir...