de Llull a Carner passant per la Rodoreda

Si no hagués estat per l’Anna, no hagués recordat que avui el calendari ens indica que és el dia dedicat a Ramon Llull. Afegeix l’Anna que Llull és el patró dels traductors i traductores. No diré res ara de Llull, amic proper i llunyà, però aprofitaré per reiterar la meva admiració pels traductors i la seva difícil art.

Precisament ahir repassava –sempre qüestions de feina o voluntat de feina- una traducció a diverses llengües de la Mercè Rodoreda i em deia que fins i tot textos aparentment senzills tenen una complicació important a l’hora de traslladar paraules i intenció i sobretot aquella màgia subtil que els escriptors aconsegueixen crear i transmetre als parlants de la mateixa llengua.

Vet aquí un petit fragment i diverses traduccions (disculpeu que no hagi copiat alguns signes del romanès, però no sabia on trobar-los):

Tenia uns ullets de mico i duia una camisa blanca amb ratlleta blava, amarada sota els braços, i amb el botó del coll descordat.

Il avait des petits yeux de singe et portait una chemisa blanche à raies bleues, toute trempée sous les bras et le col déboutonné.

Avea niste ochisori de maimuta si purta camasa cu dungulita albastra, uda la subtioara, cu nasturele de la git descheiat.

Aveva gli occhi piccoli come quelli di una scimmietta e indossava una camicia bianca a righine blu, inzuppata sotto le ascelle e con il collo sbottonato.

Tenía unos ojitos de mono y llevaba una camisa blanca con rayitas azules, arremangada sobre los codos y con el botón del cuello desabrochado.

Tinha uns olhitos de macaco e usava uma camisa branca com risquinhas azuis, encharcada debaixo dos braços, e com o botao do collarinho desabotoado.

Ja veieu que és poqueta cosa, però de seguida em vaig imaginar que en a penes dues ratlles podrien sorgir com a mínim alguns dubtes: “ullets de mico” “amb ratlleta blava” i, sobretot, “amarada”. Efectivament, si repasseu les versions, veureu, les diverses solucions a “amarada”, una d’elles francament dolenta. És clar que la meva ignorància sobre algunes d’aquestes llengües m’impedeix saber si el lector del francès, del romanès, de l’italià, del castellà o del portuguès llegia objectivament –subjectivament no cal dir-ho- el mateix que jo trobo en l’original català.

En fi, que sabuda la meva admiració per Llull, vull deixar constància de la meva admiració pels bons traductors, sense els quals la meva vida seria molt més limitada.

Per acabar, unes paraules d’un, segons diuen, excel·lent traductor:

Apreneu llengües. Això té dos grans avantatges. L’un és que podreu traduir i l’altre que, en essent conversants en llengües alienes, deixareu córrer de llegir traduccions.

Josep Carner: De l’art de traduir.


P.S. Em fa l’efecte que en un futur proper copiaré en el bloc totes les reflexions de Carner sobre l’art de traduir. Espero que qui tingui els drets legals no m’ho retregui.