i què?

Mira que ho tenia clar, que quan facis els 1500 posts (o apunts) diràs alguna cosa, i sorollet de platets i cop de maça al bombo, i algunes paraules commemoratives, un petit discurs de satisfacció, però amb discreció, sense treure massa pit, etc., etc.

I bé, em va passar la data i ja vaig pel post 1502. I què? Doncs res, això, que vaig escrivint aquí perquè m’agrada fer-ho i aquí s’ha acabat la història. Puc anar més enllà i raonar, racionalitzar, dir, justificar. I què? Al final hi ha el que hi ha i em molesta, em disgusta, pensar –i no deixo de fer-ho- això o allò, si un bloc té aquesta funció o aquesta altra, si actualitats, pensaments, amors, dèries, immediateses, nostàlgies, denúncies, cansaments, eufòries, optimismes, complicitats, comentaris, amistats, etc., etc, etc.

Em preguntava fa un temps l’amiga arati alguna cosa així com tu qui ets a la blogosfera? I no vaig saber què respondre, no per falta d’interès en l’autoexamen sinó per ignorància, per incapacitat de concretar, d’introspecció o, si es vol, de poetitzar. Tampoc ara no tinc cap resposta, però entenc que alguna cosa cal dir –ja sé que no és que calgui, sinó que vull dir- i com sempre penso en una obvietat mil cinc-cents cops repetida: sóc qui sóc que vulguis que sigui, estimat lector o lectora (toc dickensià) i no sé on em porta la meva via blocaire ni quan durarà. L’arati em podria haver preguntat, en una altre pla, qui ets tu? I la resposta, amb matisos diferents, hagués estat la mateixa: què sé jo: qui vulguis que sigui.

1502 posts (o apunts), i què? La gràcia de tot consisteix a tenir ganes de començar cada dia, malgrat els 1502 posts (o apunts). I aquí s’acaba i continua la història que dura des del setembre de no sé quan.