negra o criminal (7)

Efectivament, la novel·la de la setmana passada era En Bolavà, detectiu, de J. M. Folch i Torres, l’autor que va propiciar que molts nens i joves, i no tant, aprenguessin una llengua que a les escoles va tenir fluctuacions d’ensenyament.

M’heu fet arribar propostes que vaig rumiant sobre aquest espai setmanal que espero que –m’agafo un temps de reflexió- es converteixin en novetat a partir del desè lliurament monogràfic. Paciència i suggeriments: recordeu que també tinc una adreça de correu que deu estar en algun lloc del bloc.

He pensat que avui podia fer un doble homenatge: al que és considera l’iniciador de la novel·la policíaca –sense protagonista policia- i a l’escriptor català de qui tant hem parlat a tot arreu, i molt als blocs, amb motiu del cinquantenari de la seva mort i que va traduir la novel·la –o narració llarga-, de la qual podeu llegir un fragment més avall, l’any 1918. Del primer escriptor, de qui ara estic llegint els contes en tres volumets de Columna (n’hi ha quatre, però un no es troba a les llibreries), només puc dir que amb algunes històries m’ho passo molt bé i en altres... Del segon, afegiria que, si fos el moment, m’atreviria a fer una tesi sobre les seves traduccions i consideracions sobre el primer. Bé anem al cas. Quant a les pistes, a part del que ja he dit i per si no n’hi ha prou, afegeixo que el seu detectiu –diguem-ho així- i el seu mentor possiblement van inspirar Conan Doyle.

Del conte –o novel·leta- he triat un fragment que no és de la primera pàgina, sinó que es correspon a una realitat amb què en altres èpoques de la meva vida em podia sentir identificat i encara ara em produeix certa recança:


Una fantasia del meu amic (perquè, ¿com anomenar-ho altrament?) era d’ésser un enamorat de la Nit per amor a ella mateixa; i en aquesta estranyesa, com en totes les altres seves, jo hi vaig caure tranquil·lament, amotllant-me a les seves dèries singulars amb un perfecte abandó. La negra divinitat no habitava en nosaltres a tota hora; però podíem estrafer la seva presència. A la primera claror del matí tancàvem els massissos finestrons del nostre vell estatge, encenent un parell de ciris que, fortament perfumats, escampaven els raig més lívids i més febles del món. Amb l’ajut d’aquests ciris enfeinàvem la nostra ànima amb tot de somnis –llegint, escrivint o conversant fins que advertíem, pel rellotge. La vinguda de la veritable Foscor. Aleshores ens llançàvem al carrer, de bracet, continuant els tòpics del dia, o rodant d’ací i d’allà fins a una hora tardana, cercant, entremig de les llums folles i de les ombres de la populosa ciutat, aquella infinitat d’excitació espiritual que l’observació tranquil·la pot fornir.

Acabo amb un fragment de la introducció del traductor, personatge que espero que també em concretareu:

Assajà de suïcidar-se, tingué espantosos accessos de delirium tremens, féu dues temptatives successives per a casar-se amb velles ben acabades. El 3 d’octubre de 1849, punta d’alba, fou recollit en un carrer de Baltimore, davant d’una taverna, debatent-se sota el darrer atac de deliri. Finà a l’hospital al cap de quatre dies. Cinc o sis persoens seguiren el seu enterrament.No és lloc aquí per a discutir el seu temperament moral, delicadíssim fora el punt de la seva intemperància; basti només d’indicar que bona cosa de les seves dades biogràfiques són degudes a contemporanis tendenciosos, ofesos per l’extrema sinceritat de les crítiques que X havia escrit de llurs obres.