negra o criminal (8)

Avui he començat un curset no presencial de 60 hores, que en realitat es converteixen amb moltes més, i m’he passat la tira de temps intentant configurar el router perquè em funcionés d'una vegada (en aquest darrer aspecte l’antivirus Panda és una nosa que imagino necessària però molesta). Entre una cosa i l’altra, se m’ha escapat el temps i no hi hauria post si no fos perquè els dimarts negres, a vegades criminals, cal dur-los a bon port puntualment.

És gairebé segur que aquest espai setmanal es convertirà en un bloc. Em vam parlar amb la xurri, que es convertirà en un dels membres, i imagino que amb la Júlia també hi haurà col·laboració. Prevec que el canvi es realitzarà a partir del desè lliurament. Amb una o dues dones com elles és possible, que no previsible, que m’acabin fent fora o bé em busquin un paper secundari, honorífic. Ja ho anirem concretant. De moment s’accepten suggeriments per posar títol a l’embrió de projecte.

Poques pistes, avui, perquè en el text surt el nom de la protagonista –o no és la protagonista?- i la modalitat lingüística. Apareguda pocs anys després de No emprenyeu el comissari, vaig veure en aquesta novel·la una segona incursió en la línia dels mestres nord-americans de la novel·la negra que no havia trobat d’una manera tan potent en els autors en llengua catalana que fins al moment es dedicaven al gènere, i els localismes diversos no li treien força. Després d'alguna altra novel·la, per algunes raons que imagino més que sé, aquesta opció literària de l'autora amb tan bona acollida es va estroncar.

Uns quants paràgrafs del principi:

Dilluns, matí

-Tenia cap amic a Barcelona?
La dona, plorosa, em va allargar un paper mastegat.
Era una lletra decidida però no gaire culta. Que no patissin, deia. Que no passessin pena per ella. I que no la cercassin.
El sobre duia mata-segells de Barcelona i per això la mare havia agafat el vaixell, és sa primera vegada que ha sortit de Mallorca i haver-ho de fer per això, mirau, Déu meu! No, que ella sabés, no tenia cap amic a Barcelona, però qui sap, Purissimeta, ara veia que ignorava tantes coses de sa seva fia, perquè mai de mai no hauria dit que fugiria de ca seva d’aquella manera, i si l’han agafada aquesta gent que després les fan fer..., i els sanglots li sacsejaven tot el cos.
-No patigueu, dona, que no crec que sigui aquest el cas –va dir na Jerònia amb una expressió que era d’assegurança per a la mare i de pregunta per a mi.


(Veig que amb les presses no he activat la moderació de comentaris...)