2.4.11

bestiari de primavera: titli

M'assec al costat de la M. al banc que durant tants matins han ocupat les dues germanes. M'han dit que tornen al Pakistan i no les molesto amb preguntes inoportunes, només em vull acomiadar. Li dic que he oblidat el nom de l'únic animal que li agrada, que me'l repeteixi. Titli. I com que pensa que potser l'oblidaré, me l'escriu en un paper i al costat em posa el nom en català: papallona. Se m'acut, estic segur, que sap algun poema sobre papallones, però li costa tant deixar-se anar... La seva germana insisteix, però ella fa aquest somriure trist que vol dir que ja m'entén, però que li fa vergonya, i sé que no aconseguiré escoltar els poemes que guarda. Aleshores, la germana, més decidida, em recita tot de sons eufònics en què predominen les is. Una música accelerada que no comprenc i tampoc no cal. En acabar, em somriuen les dos.

Més tard, a l'aula, després del dictat -encara fem dictats- i d'una mica de lèxic, ens fem unes fotografies, i els companys i companyes li regalen una cartolina amb unes quantes inscripcions i una foto de tots els companys i companyes del curs. Abans de marxar, la M. em torna la novel·la que anem llegint els divendres, però no la vull, la hi regalo. Un altre somriure. Petons, comiat definitiu.

La M., amb tota la família, el diumenge agafarà un avió per tornar al seu país. Porten poc temps aquí i les coses no els han anat bé. Les germanes pensen que tornaran al setembre o a l'octubre, però ja deuen tenir quinze o setze anys i potser les casaran; les coses van així al seu país: a penes comencen a volar i a descobrir els colors de les flors que els tallen les ales, o potser no.

Si no torna -i si torna potser no la veuré-, el pas del temps em farà oblidar la seva cara i el seu somriure i el seus vestits de colors terrosos i també que les papallones, més o menys iguals a tot arreu, en urdú es diuen titli. I ella també oblidarà cares, somriures i paraules al vol. Però cada primavera, les crisàlides, es diguin com es diguin, es convertiran en éssers alats -voleu, voleu!- i viuran vides efímeres fins a la fi del seu temps. I així continuarà sent per sempre més.













PAPALLONA
Collí dos pètals de rosa
un àngel, i els va bufar;
un altre, com qui no gosa,
amb l'arc iris els pintà.
Volo damunt la flor morta,
jo, flor viva i vacil·lant;
i si vull, de tant en tant,
fulla sóc, en branca forta.
Ocell voraç, de vegades,
medita vils emboscades
pressós de bec i amatent:
però inconscient i atordida
li defujo l'envestida
i no pas expressament.


Mercè Rodoreda


 
TO A MOTH SEEN IN WINTER
There's first a gloveless hand warm from my pocket,
A perch and resting place 'twixt wood and wood,
Bright-black-eyed silvery creature, brushed with brown,
The wings not folded in repose, but spread.
(Who would you be, I wonder, by those marks
If I had moths to friend as I have flowers?)
And now pray tell what lured you with false hope
To make the venture of eternity
And seek the love of kind in wintertime?
But stay and hear me out. I surely think
You make a labor of flight for one so airy,
Spending yourself too much in self-support.
Nor will you find love either nor love you.
And what I pity in you is something human,
The old incurable untimeliness,
Only begetter of all ills that are.
But go. You are right. My pity cannot help.
Go till you wet your pinions and are quenched.
You must be made more simply wise than I
To know the hand I stretch impulsively
Across the gulf of well-nigh everything
May reach to you, but cannot touch your fate.
I cannot touch your life, much less can save,
Who am tasked to save my own a little while.

Robert Frost

9 comentaris:

Allau ha dit...

És curiós, les papallones són ben boniques, però en qualsevol llengua encara sonen millor.

Jesús M. Tibau ha dit...

ara mateix tinc poquíssim temps per a passejar-me per la catosfera, cosa que em dol, però en llegir el teu preciós post he sentit un desig irrefrenable de recuperar la secció Blocs degustació, demà diumenge al migdia.

PS ha dit...

Des de casa meva en veure el teu enllaç he pensat, mira, avui en Pere ens parla en náhuatl. En aquesta vella llengua moltes paraules porten la t i la l juntes.
Quan he arribat aquí he vist que et desplaçaves cap a orient i m´has fet pensar que les llengues que aprenem, són un tresor, com ho són les persones que ens les ensenyen. La M. no t´oblidarà mai, en pots estar segur.
M´has emocionat, deu ser perquè encara hi ha boira per aquí i li costa esvaír-se o perquè en això també ets un mestre.

(Saps una petita curiosistat?
En náhuhatl papallona es diu papalotl.
Qui sap si no vam ser nosaltres els que la vam agafar de la seva llengua?)

Sandra D.Roig ha dit...

Arribo d'un salt, des de Poesiaula, on he vist l'enllaç de Jesús M.
enllaço el teu post al meu, en la secció de " escriptura de les papallones", i em quedo...
una abraçada.

Isabel Barriel ha dit...

T'he llegit seguint la recomanació d'en Tibau.
Has relatat un moment brillant, i és brillant el relat. Enhorabona. I sento que no els hagi anat bé entre nosaltres. La vida és dura.

Francesc Puigcarbó ha dit...

avui he vits les primeres roselles onejant al vent. Les roselles són el mès semblant a les papallones. Em pregunto si n'hi han al Pakistàn.

ninona ha dit...

He arribat aquí des dels Blocs degustació de "tens un racó dalt del món"

És ben veritat que el pas del temps ens fa oblidar les cares, els somriures i les paraules al vol, però totes les coneixences i moments compartits posen un granet de sorra en el nostre camí. I aquest camí sempre queda. "I així continuarà sent per sempre més."

Et seguiré.

zel ha dit...

I que preciosa la tria, i que viu i proper l'apunt, Pere...

miquel ha dit...

No sé si hauria de dir, Allau, però en el meu dialecte les papallones es diuen palomes :-)


Moltes gràcies, Jesús, pel doble compliment: pensar (i dir) que t'ha agradat el que he escrit i dir-ho també al teu bloc. Com saps, a vegades el que escrivim arriba inesperadament, com si fos una papallona que de sobte s'atura un moment.

A, que bé el que ens expliques sobre una altra papallona, m'has fet venir ganes d'investigar. Qui sap si el náhuat va influir sobre el llatí. És tot tan misteriós.
La M., si no torna, m'oblidarà, però potser li quedarà un record boirós d'un intent de comprensió i un llibre amb paraules que també anirà oblidant. M'entristeix pensar en un futur incert.


Moltes gràcies, sandra, sóc un visitant teu més aviat silenciós.
Una abraçada.


Gracies, Isabel, encara que és només un intent imperfecte d'explicar i intentar entendre. Sí, la vida és dura i és atzar.


Em portes avantatge, Francesc, encara no he vist les roselles d'enguany (ni les orenetes). Si no n'hi ha al Pakistan, segur que tenen el seu equivalent.


Cert, ninona, sempre queda alguna cosa fins i tot quan no ho sabem.
Gràcies, jo també t'aniré visitant.


Gràcies, zel. Tu ja saps com són aquestes coses.