nocturns

M'agrada la nit. M'agraden les hores en què hi ha la gent que ja no surt de casa i queden els ressagats, la rereguarda que fa temps abans de claudicar del seu desig d'eternitzar-se i eternitzar el dia. M'agrada -i em neguiteja-, més tard, la sorpresa d'una altra presència que apareix sobtadament o de lluny, potser només un gat manyac o feréstec. Encara m'agraden més els carrers deserts, silenciosos, potser amb alguna llum a la finestra d'una façana d'algú que vetlla en solitud en les hores que com a mi li semblen les més tranquil·les. M'agrada el moment, just abans de l'alba, en que el forner torna a casa i el del bar comença a preparar-se per rebre els primers matiners; aquesta hora, però, la veig ben poc.

M'agraden les fotografies nocturnes en què la llum, diversa i dispersa, crea les centres d'interès rarament focalitzats durant el dia. I mentre la claror ressalta el que vol, les ombres senyoregen el racons; i llum i tenebra s'harmonitzen i es complementen com no ho fan quan lluu el sol i encara menys en dies núvols de grisor extrema. I quins colors impossibles els que capta la càmera i que el fotògraf només intueix. O els colors suaus i que es van apagant en lenta gradació... Les fotos nocturnes sempre contenen una petita sorpresa; en totes hi ha un petit misteri, fins i tot en aquelles que són d'execució mediocre i d'històries cent voltes repetides. La llum de la nit -en la nit- sempre conté un punt de màgia, també en blanc i negre, o això em sembla a mi.