camins

Baixo (els de l'Empordà solen dir pujo) dos o tres dies a Barcelona. Aquests dies he llegit poc i he escrit menys. He entrat poquíssim a internet, que al meu nord és esporàdic i imprevisible, i quan he intentat deixar un post ha estat impossible perquè blogger em parlava d'un error misteriós que no he intentat solucionar i que veig que ja s'ha resolt: el temps que tot ho cura o tot ho acaba.
Els camins del temps a vegades són lineals i a vegades en ziga-zagues impossibles de preveure; entremig, totes les possibilitats. Els meu temps aquests dies ha estat excessivament previsible: només cal dir que les sorpreses més destacables han estat les variacions -ortodoxes- dels menús de les festes i l'inesperat Poema de Nadal del vespre de del 25. Aquella nit vaig escriure això (i una mica més):

Sagarra va cloure el meu Nadal i el d'unes desenes de torroellencs. No hi va haver cues, però l'església era pràcticament plena uns minuts abans de quarts de deu. Per què no n'érem més? Per què tan pocs joves? Hi ha un tall poètic generacional o els joves s'incorporaran quan siguin grans? Per què dels catorze de la meva família del nord, només n'érem tres? No ho sé, i preguntar, si és que és possible, sobre el tema és delicat, més que preguntar sobre els diners que cadascú guarda en el banc i que tenen un pervindre dubtós.
En fi, la nit del 25, el Cor Anselm Viola va fer una actuació en què enllaçava fragments del Poema de Nadal amb cançons del seu repertori que hi tenien relació. Tot plegat, un muntatge d'una hora i mitja absolutament evocador, encara que pel meu gust hagués anat bé una mica més de Poema, d'aquests versos sagarrians tan musicals i tan diàfans en una nit tan clara de fred contingu
Gairebé en acabar l'actuació vaig rememorar -el dia s'hi presta- en imatges discontínues alguns nadals de nen, de jove i de més gran, i vaig sentir, només per un instant, tristor, potser recança, no dels anys passats, sinó dels parents i dels amics que ja no hi són. Ara no sabria dir si també vaig pensar en el futur, no ho crec. Però, és veritat que només existeix el futur?
 



Camins, serps d’encantària,
que feu amable el feix
del qui es vol lliurar d’ell mateix,
de la pròpia tristesa solitària,
i vol cercar un altre somriure,
una altra sang o un altre crit,
i fins un altre món més ennegrit
per poder viure!
Si et volta la brossa inclement,
si branca i punxa t’estalonen,
si l’aglevat i el pensament
no saps on donen,
poc trobaràs ni mel ni glop
ni llum de cares vives;
se’t tornaran les genives
fumades com les del llop!
Però si enmig l’espessorall
el pit rebel deixa la fúria,
i troba un caminet com un mirall
fred i glaçat dins la foscúria,
i pot seguir-lo mansament
sense escoltar cap més musica,
sentirà com el fum del pensament
es va aclarint de mica en mica.

Josep Maria de Sagarra: Poema de Nadal.

Mentrestant, els i les blocaires devien anar escrivint desenes de post que m'he perdut i que ja no llegiré, alguns dels quals devien ser bàsics per estar sentimentalment, políticament, socialment... ben informat. En fi.

El cap d'any, més enllà de les notícies ja previsibles governamentals i de l'oposició: la imaginació al poder i a l'oposició i campi qui pugui, em va portar també la tristor de la mort de Justo Domínguez que, en el meu cas, era sobretot el pare d'un alumne i una persona, més enllà del seu vessant de polític i de sindicalista, amb qui de tant en tant tenia una conversa amable. Justo, millor o pitjor físicament en els últims temps, era un lluitador i crec que el seu nom li feia justícia. Espero que l'hortet de primària, al final del patí, que ell cuidava i que porta el seu nom, faci fruits cada temporada.

El dia 31 vaig mirar amb especial interès la posta de sol, per tal de veure si presentava algun signe diferenciador. No hi vaig notar res d'especial; potser, únicament, la presència d'uns núvols que es rebel·laven contra un cel d'un blau de tramuntana insultant dels dies anteriors. Potser era que em volien facilitar unes imatges que marquessin com el temps també passa quan a penes passa res.
 


Més tard, passades les dotze, vaig adonar-me que no havia demanat cap desig. Tampoc no calia, o és que les meus desitjos no són els de sempre i els de tothom?


Sigueu feliços, aquest 2012, al menys els dies senars, totes i tots.