9.1.12

els meus reis

Demà, és a dir, avui, és dilluns i jo ja m'estaré a Barcelona durant tot el mes, excepte si sorgeix algun imprevist. Desacostumat a la cita diària amb el bloc, se'm fa una mica estranya la represa.

Quina feina m'espera demà? No ho sé, però em sembla que no serà remunerada directament. Ja en parlaré un altre dia. Ara encara em trobo en el passat immediat, en el dia de Reis, que no tinc clar si són d'Orient o de l'Orient, i és que a vegades els articles, tan modestos, tan insignificants, matisen o canvien l'abast dels substantius que els segueixen. En fi, vaig assistir a l'arribada dels Reis a Torroella, després dels focs artificials al Passeig. Encabat, els parlaments a la Plaça. Des de fa uns anys, Baltasar és reialment un rei negre, cosa que si per una banda em produeix un sentiment de nostàlgia envers els impossibles maquillatges del passat, per altra banda em provoca un sentiment de joia, sobretot en constatar que els reis negres torroellencs contribueixen al misteri propi d'aquesta festa amb un discurs breu i inintel·ligible que continua sent el més celebrat, jo diria que doblement -o més- aplaudit.

Els discursos dels Reis, diguin el que diguin, sempre són ben rebuts perquè ja se sap més o menys el que diran, que e´s el que correspon, i no caldria afegir res més, però jo els suggeriria que, si tenen temps, procuressin coordinar-se una mica i mirar de diversificar algun missatge i, sobretot, miressin d'evitar mostres d'egocentrisme com les del rei blanc d'aquest any, que ser blanc i ser rei també pot incloure una mica d'humilitat.

A part dels discursos dels Reis, un sempre espera escoltar alguna cosa interessant en boca de qui els presenta. Aquesta vegada li va tocar a Carles Xuriguera, exmembre del Teatre de Guerrilla i fill de la vila. Les seves paraules em van sorprendre positivament perquè en certa mesura van capgirar els discursos habituals per a bé. En Xuriguera, més que demanar al Reis béns materials o espirituals -la crisi no permet massa alegries-, els va demanar que s'emportessin tot allò que sobrava; encara que la llista era raonable i assumible per tothom, que d'això es tracta, i jo la firmo, ja m'agradaria que l'exemple d'en Xuriguera tingués continuïtat en l'espai i el temps. Per cert, no se si els que mireu el vídeo considerareu massa agosarat el consell que va donar als Reis com qui no vol la cosa.




Continuaria una mica més amb les meues impressions de la festa, però la veritat és que tinc ganes d'entretenir-me una estona amb un dels regals que em van portar els Reis, un iPod touch. Espero que m'entengueu.

P S: Acabo de llegir els records de fa pocs anys de l'A., que deuen ser molts semblants als que potser escriuran, si ho saben fer, alguns nens de la vila.


6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

diria que són de l'Orient, de petit cantava aquella cançó de: els reis de l'Orient porten coses a la gent.

Júlia ha dit...

Només dir que a Barcelona, des que jo era petita, el Rei negre de la cavalcada era negre de veritat, un metge guineà, per això les embetumades sempre em van semblar estranyes, fins i tot ara, doncs encara en fan tot hi haver-hi persones que podrien fer el paper sense recórrer a maquillatge.

Pais secret ha dit...

Els meus records són de fan molts anys Miquel, però m´alegra veure que tan en el fons com en laa forma no ha canviat gaire.
En Xurri el teníem a baix a la plaça amb el fanalet, això sí.
Tens un privilegi de balcó, passi el que passi a la plaça sempre ets a primera fila.
Gràcies per fer-me reviure visualment el que vaig escriure, més o menys ;-)

Violeta ha dit...

Quan he vist el teu film m'he emocionat...mira, he reviscut records de quan era petita, però els he viscut com si ho fos de debò.
El teu reportatge té caliu.

Clidice ha dit...

Segurament el millor que podríem haver demanat era això: que s'emportessin coses ... i a algunes persones, també. Què hi farem!

miquel ha dit...

Si, sí, Francesc, a la cançó són de l'Orient, però, perquè no d'Orient?

I tant, Júlia, sobretot ara cal reivindicar reis negres genuïns... i qui ens diu que no hi havia també un rei xinès?

No són gaires anys, A. :-) Però és veritat, em sembla que tot ha canviat ben poc, potser que els patges són cada any me´s joves i que els reis són especialment egocèntrics: on s'és vist que el rei blanc només dediqui visques a si mateix!?
És veritat, poder veure els discursos i la gent des del balcó és un privilegi.
Quan vaig llegir els teus reis vaig pensar que t'agradaria veure el vídeo. Gràcies a tu per compartir les teues vivències.

Em complau, Violeta, que hagis viatjat una mica amb mi en el temps. Excepte en petits detalls és la festa de sempre.


Jo també ho vaig pensar, Clidice, encara que a alguns, potser a molts, si que els vindrien bé alguns regals materials i anímics de forma immediata, que sé jo.