30.1.12

els renills dels cavalls en la mar

Al quiosc de Provença-Passeig de Sant Joan, on compro sovint el diari, ahir els van arribar quatre exemplars de l'Antologia poètica de Foix, que segurament era la mateixa que en el seu moment es va publicar a la MOLC. Avui, quan he demanat al quiosquer de fullejar el llibre, m'ha dit que els havia venut tots. Menys de cinc euros -un miracle- cada exemplar. Qui sap si el reeditaran. Qui sap qui els ha comprats.


Com em passa sempre que hi ha una moguda literària als blocs i conec l'autor, aquests dies he anat rellegint i llegint Foix. M'he entretingut en un llibre publicat l'any 1970, la mateixa data que esmentava ahir, titulat Telegrames. Foix va anar publicant aquests textos breus, telegràfics, a “La Publicitat” entre 1929 i 1931 i havien d'aparèixer en forma de llibre l'any 1934, després, doncs, de Gertrudis (1927) i KRTU (1932). El projecte, però, no es va realitzar. Més tard, alguns “telegrames” van sortir a la revista “Dau al set” (1948), i, encara més tard, es van incloure a Allò que no diu “La Vanguardia” (1970). El Telegrames que esmento en primer lloc, es va publicar l'any 2005 per Edicions 62. Alguns lectors poden haver llegit per primera vegada aquests textos de Foix al segle XXI com si fossin novetat. Ho són, de novedosos? No, crec que no. Contingut, estil, etc., pertanyen a temps passats, però continuen sent atractius, insulsament innocents si tenim en compte la literatura posterior de Foix. He triat el “telegrama” següent, que, segurament sense motiu, m'ha recordat Perucho o, fins i tot, la Rodoreda:

TELEGRAMES.- Biarritz, 26 de febrer.- a tres milles de la gran platja, al tros comprès entre Cala Perduda i Port-Elos, molt temut per la seva mar oratjosa pels pescadors, el guaita del far de Luz presencià, la nit del dimarts, l'aparició del fons de les ones immenses que batien furiosament les roques, d'una ramada de milers de cavalls negres que s'estenia a gran trot per l'areny i que s'enfilava pels penyals escabrosos i pels cims inaccessibles enmig d'un renillar espantós. La fosforescència de llurs ulls era tan forta, que l'indret, aclarit com en ple dia, presentava un aspecte singularment exòtic. Quan el guaita, amb al seva muller, intentà, amb fortes precaucions, d'acostar-s'hi, la ramada fou engolida ràpidament per les ones, la remor de les quals apagà unes tràgiques i misterioses veus femenines. La sorpresa del guaita i de la seva muller fou en adonar-se que les seves filles havien desaparegut, i, l'endemà, per part del veïnat, en constatar-se, amb gran emoció, que en els vilatges propers mancaven totes les noies verges de a rodalia.

J. V. Foix: “La Publicitat, 27-02-1930.


En acabar la lectura d'aquesta prosa, he pensat en una altra de Pla que no sabia localitzar amb precisió -sóc tan desmemoriat-, fins que finalment l'he trobada. Tan diferents, i tots dos em van provocar algunes sensacions semblants. Deu ser la cosa animal.

A partir d'aquest moment tot anà amb una fulminant rapidesa. Es féu la maniobra d'acostament i de col·locació amb perfecta llibertat de moviments. No s'adonaren de res. Ens trobàvem deu o dotze milles fora de Sant Sebastià. No s'adonaren de res fins que sentiren el xoc sec i crepitant dels dos torpedes simultanis sobre la les planxes de la línia de flotació mateixa. Gairebé instantàniament el submarí aparegué a la superfície. Des del pont vaig poder contemplar perfectament el que s'esdevingué. El vaixell inicià un lleuger moviment d'inclinació del cantó dels impactes; al cap d'una certa estona s'escorà francament. Mentrestant començà a aparèixer molta gent en coberta enmig de la confusió natural i d'un guirigall de crits. Ningú no s'acostà als canons, sinó a les llanxes de salvament. Però tot aquest guirigall humà fou a penes sentit, perquè de la sentina del vaixell s'elevà una remor que em féu posar la pell de gallina. En la majestat de la mar s'elevà un renill frenètic, nerviós, angoixant, de tres-cents, quatre-cents, cinc-cents cavalls -potser faig curt- inexorablement tancats en el vaixell moribund. El renill corprenedor anà seguit d'una fressa sorda, greu, terrible, com si el carregament de cavalls tracte´s de rompre, amb les potes, amb les dents, amb tot el cos, les planxes de ferro. Aquesta remor espantosa, que els crits aguts trencaven com fulguracions sonores, em féu una impressió terrible. Em vaig posar a plorar com una criatura. I a través del tel de les llàgrimes, com un espectacle somniat, vaig veure de sobre aparèixer en els grossos esvorancs dels impactes una successió de siluetes esperitades, crispades, de cavalls tirant-se a l'aigua frenèticament. La nostra tripulació contemplà la tràgica fuga com qui assisteix a un espectacle esportiu. Els animals nedaven xarbotant l'aigua, el cap i la crinera al vent, aixecant les potes davanteres com si haguessin de posar-se a volar, a cada instant. Però el vaixell accentuava la seva inclinació i arribà un moment en que l'aigua tapà els esvorancs. L'últim cavall que sortí sembla irrompre del fons mateix del mar. Després s'inicià -sense que la fressa i els renills cessessin un sol moment- l'engoliment. El vaixell anà al fons amb la solemnitat de la caiguda d'un plom tot recobrà llavors la calma. Veiérem la tripulació, en les llanxes, bogant fort cap a terra. Quan abandonarem el lloc, els cavalls nedaven encara, infatigablement. La llum groga i rosada del crepuscle d'hivern -un crepuscle fred, pur, despullat- tocava l'escuma de l'aigua que les potes alçaven...

Josep Pla: fragment de “Un de Begur” (no sé la data d'escriptura)

Cap comentari: