He estat a punt d'enviar la imatge al veí, que ara fa temps que no puja res d'aquest estil, o al Francesc, a qui sé que li agraden les absurditats humanes, o a Víctor (ostres, surt a la Viquipèdia!), però he pensat que la foto tampoc no és gran cosa i, a més, no crec que cap dels tres estigui interessat en el que semblen frankfurts més que les originals i variades llonganisses del país.
Fora de la botiga del passeig de Gràcia on la vaig descobrir, encara no he vist en les meues passejades cap gos lligat amb aquesta corretja, ni tampoc no sé si se n'han venut moltes o si les que s'han venut serveixen per lligar gossos o més aviat per mostrar originalitats als amics. De fet, dedueixo que és una mala època per presumir públicament d'una abundància que alguns considerarien una provocació. Estic segur, però, que molts continuen donant als gossos, siguin de la raça que siguin, allò que neguen a les persones, no importa la seua raça, si és que aquest concepte encara existeix.
15.1.12
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
me la quedo! per cert que air em va arribar un comentari teu - per la foto - pero el nom era Miquel - me lo explique please -
Mira-t´ho d´una altra vessant: és una manera de pràctica ( i de gust dubtós)de materialitzar una expressió ben catalana.
Uns fan servir el català d´arma per protestar (els mossos) i els altres li treuen suc lligant gossos.
Quin món de mones!
Un món de bojos, no seria la millor expressió? La mare d'en Tano, quina bestiesa...
petons!
ui, paraula de pas, ingrat!
Com diu la zel, una bestiesa...
buf, si lligo a la Taca amb aquesta corretja em deixa de bordar per tota la vida! doncs no té dignitat ni res!!!
Francesc, ja he vist que el "meu" gos ara també jau a "Collonades", que és un le pertoca :-)
Abans de ser pere, i tenir bloc, vaig ser Miquel, ara torno a ser miquel. Coses de la jubilació i de ganes de fer canvis poc substancials al bloc.
De tota manera, A., a mi la història dels mossos em sembla una provocació més trista, més indecent: al final, tothom -al menys uns quants- s'acaba retratant.
Ingrat! Jo no sóc, zel!
En el cas de la corretja, la veritat és que només és una broma que en època de vaques grasses tindria una altra lectura, només lúdica o de mal gust.
Una bestiesa de "disseny" en una de les botigues de "disseny" de Barcelona on m'agrada entrar de tant en atnt i que com altres botigues forma un món a part.
Justa la fusta, Montse: aquesta és una corretja indigna de qualsevol animal i digna d'algunes persones.
Publica un comentari a l'entrada