No es tracta d'un tercer post sobre Foix o amb Foix, però el seu vers, força repetit aquests dos dies, m'ha semblat que s'adia a una sensació d'avui. Recordeu Crossroads, una pel·lícula de 1986, de Walter Hill -ja fa gairebé vint-sis anys de la seua estrena! Recordeu que hi ha un músic que en la seua joventut va vendre la seua ànima al diable a canvi de l'èxit -i el va obtenir, relativament- i ja vell vol rescindir el contracte que tenia amb el maligne. El dimoni accedeix a la petició sempre que el músic venci en un duel el contrincant que ell triï. Finalment, serà un protegit del vell músic, qui lluiti contra l'elegit del diable. Evidentment, es tracta d'un duel musical i les armes seran sengles guitarres.
He anat mirant i escoltant el duel, i ja al final és quan he pensat en el vers de Foix i en la unió de vell i nou que feia el poeta en molts dels seus versos. Ha estat quan els dos guitarristes s'enfronten amb una peça de Paganini (1782-1840), un fragment del capritx núm 5, si no m'equivoco. M'ha semblat genial la tria d'aquest compositor i violinista, sobretot pel fet que es deia, a causa del seu virtuosisme, que havia venut l'ànima al diable. El duel el guanya, és clar, qui té una formació clàssica més important, cosa que em podria portar al món de la literatura i als escriptors actuals, però ho deixaré per un altre dia.
Possiblement cal començar una mica abans:
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
Molt menor!
Ei, allau, ja m'ho demostraràs ;-)
Sé, però al final qui guanya és l'Steve Vai, que va tocar totes dues parts de guitarra al duel, cosa que demostra que a més de tenir ànima cal tenir tècnica. Gran escena,per cert.
Genial el duel de guitarres. Impressionant. Genial, el teu escrit, Miquel.
No havia vist la pel.lícula.
Tens raó, Salvador, a la peli Vai va fer de negre interpret-musical. Qui sap si algú es va creure, en la ficció, que tocava el noi.
Estic amb tu: l'ànima pot ser interessant i efectiva a curt termini, però a la llarga...
Ei, Violeta, l'escrit no gaire, però el duel de guitarres...! I que consti que estic amb el perdedor.
La peli es pot veure amb altibaixos, però la gràcia és el final.
Oh, sí! Quin gran moment en aquesta peli! Jo també vull una Fender Telecaster, que bonica que és...i sona taaaaan bé.
Cafelitus
Val que Vai toqués les dues parts del duel, però no hem de desmereixer la interpretació del noi, que fa creíble que toca ell, si més no pels que no sóm professionals d'aquest instrument.
A mi l'escena em recorda un fragment de "Noucents" (Novecento) d'Alessandro Baricco. On Jerry Roll Morton s'enfronta al personatge del conte, en aquest cas però, armats amb un piano de cua.
En aquest cas, potser és en Noucents el que té un pacte amb el diable, doncs passa la seva vida dalt d'un creuer. Mai trepitja terra ferma i ningú sap com ha aprés a tocar el piano. I guanya el duel, es clar...
Abraçada des del monestir... ;o)
I jo, cafeter, que en tindria prou a saber tocar alguna cosa, ja m'entens.
Cert, fra, el noi fa crïble el que fa, tot i que, insisteixo, jo hagués preferit un altre noi en el paper, un noi una mica més "blues".
Una de les coses que m'encanta de la interactivitat dels blocs és la possibilitat de d'afegir visions, facetes, matisos nous al que un diu: molt bé aquesta perspectiva de Novecento!
Una abraçada des de la meua cel·la, fra miquel
Publica un comentari a l'entrada