Foix, el poeta en llibertat

M'agrada Foix, m'agrada, sobretot, el seu humor de murri, els seus somnis en temps difícils -massa somiar?-, l'anar fent al seu aire, i unes quantes coses més, com els versos, que prescindint de la totalitat del poema, es converteixen en motiu de reflexió, com si fossin escrits per Llull en el seu amic e amat o per un acòlit taoista: Si pogués acordar raó i follia (qui pogués equilibrar...)... M'exalta el nou i m'enamora el vell (observeu els verbs: exaltar i enamorar, i els temps que els corresponen: present i passat)... És quan dormo que hi veig clar (i després, la realitat de cada dia....)... Així que, quan algú proposa celebrar Foix, amb el motiu que sigui, em torno a enamorar de versos i proses i rellegeixo i llegeixo i no em costa gens eaxaltar-me -massa- per col·laborar.


El meu granet de sorra d'avui sé que és excessivament llarg i, potser, feixuc, però m'ha semblat que encara no hi havia a internet un text programàtic, una mena de manifest seu que, en canvi sí que es pot trobar a les llibreries. J. V. Foix va publicar en diversos articles a “La Publicitat” unes reflexions que l'any 1935 es van convertir en un article de “Quaderns de poesia” titulat “Poesia i Revolució”. Aquest article es va pot llegir aquí. Va arribar la guerra i la llarga i terrible postguerra dels silencis, i no va ser fins l'any 1970 que Foix va recuperar l'article amb unes quantes modificacions -jo crec que poques- en forma de pròleg al seu llibre Darrer comunicat, publicat per Edicions 62 i, més tard, el 1995, per Vallcorba. Vet aquí, doncs, “Del real poètic”, que abans havia estat “Poesia i revolució” i que no sé fins quin punt és un escrit a les idees del qual Foix va mantenir-se fidel fins el moment de la seua mort.


En un missatge adreçat al Congrés del John Reed Clubs, el destacat poeta francès Aragon, colíder de la secta surrealista, de París, i ara poeta oficial del comunisme sovietista, es refereix als seus cinc anys passats retent un culte desproporcionat a un món poètic que ell i els seus amics s'havien forjat. Aquesta declaració, franca i noble, afecta al tema que d'un temps ençà preocupa els poetes responsables. No em sembla gens inoportú de referir-m'hi, tot anotant algunes observacions i remarques que m'ha vagat fer durant aquests darrers anys.


No dubto gens que hi ha, que hi pot haver, que hi ha d'haver una literatura revolucionària, de la mateixa manera que l'home de bar creu que no poden mancar aperitius de tota marca, grau i ferment als prestatges de la tenda. Comprenc que el romàntic d'avui cregui que el seu deure és servir la revolució, i que s'afanyi o s'esforci a escriure, amb indignació de neòfit i amb el pèl esborrifat, llargues estrofes “sonores i vibrants”. Dubto però que el poeta disposat a servir lleialment el secretari d'una junta de mantenidors o d'un partit escrigui gaires versos que passin a la posteritat. L'Oda a la Pàtria, de N'Aribau, té, per als catalans, una remarcable valor històrica, i fins i tot ha estat patriòticament eficaç; és gairebé segur que com la majoria d'englantines no rumbeja gaire en una antologia poètica. Em costa de comprendre què vol dir “artista revolucionari”, des del punt de vista polític o social, o “poeta revolucionari”; sé exactament què vol dir un revolucionari poeta, o metal·lúrgic o dentista. La revolució la fa hom de colze a colze i sense preguntar quin és l'ofici dels conjurats. Per a un poeta, com a poeta, no hi ha d'altra revolució que la que farà al propi clos.


Quan els més extremosos dels qui, per doctrina o consigna, enfronten a llur realisme social amb el realisme poètic, i demanen als poetes d'ésser útils -no gosen dir subordinats- a la causa de la cultura -de llur cultura- no s'adonen que els converteixen en uns éssers desesperançats, de la qual cosa són acusats per ells mateixos. Estetes d'una estètica oficial, opressiva, artificial i fictícia. Els demanen que menteixin. Preparen llur servitud; els permetrien, en recompensa, de besar la mà del qui paga: és el vici més destacat dels miserables.


Jo també crec que no hi ha distinció entre humanitat i literatura, entre el món i l'art, entre l'acció i el pensament; però tot poeta té la seva acció a realitzar, urgent. El seu instint és segur, la seva realitat, tota sobirana. Per tant, antilocal, extrapatriòtica, universal. ¿Quin sentit té per a un poeta lliurat a l'acció, que per ell és també pensament, una expressió tan estesa avui, tan vulgar, com crítica feixista o crítica bolxevista? ¿Quina relació hi ha entre la poesia immarcessible i els règims mudables? ¿Entre la realitat poètica i la realitat política a Bulgària o a Irlanda?


No és pas cert que hi hagi antítesi entre acció i pensament, en els poetes. Els poetes es realitzen en llur medi propi que no és pas el dels economistes ni el dels polítics. El poeta, generós amb l'home i amb al natura, no és gens responsable si en situar-se davant la realitat suprema apareix, als ulls dels realistes del real vulgar immediat o del natural fuliginós, com si es plantés, ullprès, davant el mur on, d'una a una, en fila o en escamot, passen les ombres fugisseres.


El poeta, com a poeta, no té d'altra motivació lírica que la pròpia de la poesia. Només compta per a ell la revolució provocada pel procés d'adaptació de l'impuls líric que l'exalta o que l'il·lumina, a la seva època. Una revolució, política o social, forneix als poetes elements inèdits per a fer vàlides les seves escapades. El poeta retroba, per mitjà dels símbols nous, el permanent.


El poeta té el seus deures revolucionaris; la seva revolució, però, és indiferent a la de la majoria. Quan s'esdevé aquesta, el poeta, com a poeta, calla. Si hi vol intervenir com a tal, la poesia se li nega en els mòrbids estanys de la retòrica; però la retòrica és tan adversa a la poesia!


El poeta més aviat s'oposa a la seva època en allò que té d'ordinari i de trivial. Cerca, entre les runes i els monuments de tots els temps, el principi del misteri. A cada època, i sota els règims més diversos, vetlla el misteri i n'invoca la permanència. Si cal, conrea la màgia i fa ombres xineses a la paret del temps amb els elements que li proposa el real immediat. Cerca la vera realitat, la suprareal, el real integrat.


Per als qui interpreten la poesia com a una activitat de l'esperit, el concepte de què fins ara es valien els crítics per a valorar-la resta modificat. Aquesta modificació, amb aparences de correcció, és sovint una rectificació, que afecta els uns i els altres dels qui es complauen, amb encert o no, a definir-se com a intèrpret de les anomenades veus obscures o ombrívoles -no pas tenebroses: intel·lectualistes i irracionalistes, idealistes i conceptistes, aristotèlics i agustinians-. Gairebé tots ells accepten la poesia com a un mitjà de coneixença. Diríeu que la exigència del moment és aquesta. Una exigència que no s'adiu potser del tot amb les nostres preferències intel·lectuals ni amb la nostra estètica d'adopció. No fabulem si constatem que en cadascun de nosaltres l'esperit s'hi assaja i que en la creació es multiplica. Totes les èpoques en són, alhora, presents i allunyades; però la nostra, amb totes les seves contradiccions, avantatges i malastrugances, és indefugible. L'esperit s'hi “realitza” i nosaltres en som els còmplices. Qui l'esquiva o s'hi enllita esdevé fal·laç. D'ací, més d'una vegada, l'engany; puix que el resultat pot ésser un pastitx amb aires d'originalitat, una còpia maldestra o una fúnebre reproducció. Diria hom que l'activitat de l'esperit és sempre una correcció. Cada època i els seus “corregeix” excessos i defectes, sense massa esperança. A través dels segles l'acció de l'esperit, en les seves manifestacions plàstiques o retòriques, és un redreçament constant. Creuríeu que l'original és pertot o enlloc. O bé que el destruïm tantost l'hem descobert, amb les nostres mateixes mans guiades per braços invisibles però responsables.


La poesia té, ara per ara, un fi descaradament únic: ha vençut el seu localisme, la seva llunàtica supersticiosa, el seu rústec floralisme, per esdevenir una ètica -no pas l'ètica-, una filosofia -no pas la filosofia-, una afirmació independent de la retòrica malencaminada. Fins i tot hi ha qui ha gosat escriure, fa poc, que guanya a la filosofia com a instrument de coneixença. L'ambició de la poesia en aquests anys que intentem d'usdefruitar és de satisfer-se en ella mateixa com a instrument de descoberta, o com a mètode d'investigació. Si, intrínsecament, alguns li atribueixen valors metafísiques, formalment té la seva física.


La teoria de les arts, plàstiques o literàries, coma una pura activitat de le'sperit, és refusada pesl racionalistes, pels positivistes i pels humanistes, i és refutada pels realistes vulgars. El malentès és inevitable. En la tria ens hi juguem el dot.


La revolució, les revolucions, materials, socials o polítiques, són l'evasió, l'escapada, de molts. La massa s'hi afona i, segons els vents, s'hi anihila; no se'n salven gaires. Però el poeta ha estat sempre un “evadit”, un “exiliat”, no pas un fugitiu ni un desertor. De la realitat mòbil només o singularment o estrictament n'ha la màgia, i especula amb el seu o els seus espectres. Davant la presa de Dniepostroi, davant una piràmide o un temple, la reacció del poeta serà sempre còsmica. Tot just compta les turbines, les pedres o les columnes, ja afluixa o claudica. Entre mites el poeta basteix una altra realitat on eternament es muda i s'exilia. Fàbriques, pàtries, personatges, tractors, ruïnes, batalles, pneumàtics, plans econòmics, paisatges, banderes, o sabates abandonades al mig d'un toll són simplement sumands d'una addicció que només el poeta sap resoldre.

J. V. Foix
1 de juny de 1935