el factor humà i altres singularitats

Continuen els articles sobre els llibres en format digital o tradicional, sobre les llibreries i els llibreters, sobre els escriptors que venen -poc o molt- el que escriuen, sobre els editors, sobre les plataformes que venen llibres de la mateixa manera que venen boles de vidre amb neu falsa que cau sobre un paisatge idíl·lic... Són temps de canvis, de renovacions, d'adaptacions, d'incerteses, en què jo jugo únicament com a lector, és a dir, com a consumidor de literatura o, dit d'una altra manera per si algú no ho té prou clar, com a l'element fonamental del negoci editorial, com un l'element de qui, en darrer terme, depenen tots els altres subjectes i empreses al voltant del llibre. Poca broma, doncs, amb el lector, que només té en contra seua -i són contres importants, ho reconec- la seua solitud lectora, la seua escassa -dic escassa, no nul·la- propensió a associar-se amb altres lectors, la seva incapacitat de formar part de grups de pressió importants i duradors. És veritat que empreses diverses, editors, llibreters i fins i tot molts escriptors pensen en el lector a l'hora d'exercir les seues professions, però el lector, ingenu i aliè al seu exterior, només pensa en la lectura que té davant i en la possibilitat de trobar-ne una altra que li sigui plaent segons els seus gustos. Un lector que a vegades també resta obert a tastar i aficionar-se a novetats mai llegides.


Si deixem tota la resta i ens centrem en el que vol el lector, és a dir, en el llibre, una de les moltes preguntes a les quals aspiren a respondre tots aquells qui viuen de l'edició és com vol -i pot- trobar el llibre el lector, en format digital o en paper. Jo, ja ho he dit altres vegades, penso que el que vol el lector és sobretot llegir, gaudir de la lectura. Podria afegir que el lector, en aquests cas jo mateix, busca que la lectura li sigui el menys onerosa possible des del punt de vista econòmic i això sembla que dóna, o hauria de donar, avantatge al format digital (deixo de banda les mancances en color, il·lustracions, estudis de mercat, etc.). El que passa és que, almenys entre els lectors antics, encara hi ha una relació màgica, difícilment explicable, entre el paper i tot el món que l'envolta. La qüestió rau a saber si aquesta relació es mantindrà entre els nous lectors i de qui dependrà que es mantingui o no.

Sobre aquest món especial del paper que no sé acabar de descriure, m'explico a través d'un exemple.

M'agrada passejar i també, en algun moment, fer una pausa durant els passeig. Un dels meus embadaliments consisteix a entrar en una llibreria i fer una mirada, tant a les seccions que habitualment forneixen els meus prestatges com, esporàdicament, a aquelles en què, casualment, m'atreu alguna obra. A vegades, després de les contemplacions, passo per caixa amb algun llibre, però sempre he tingut el goig de poder llegir títols i autors, de resseguir els lloms amb els dits, d'ordenar aquell volum lleugerament tort, d'admirar portades, de resseguir pàgines -maleïdes cel·lofanes!- de saber que altres mans -què importa que siguin anònimes?- han acaronat els mateixos llibres -cadascun d'un pes, d'un volum, d'una tirada diferents-, de preguntar, si s'escau, -i de dir la meua- al llibreter o venedor -molts cops no aconsegueixo saber la diferència entre un i altre- sobre allò que busco o podria buscar.

Ahir -continuo amb l'exemple-, vaig anar a una llibreria del carrer de Mallorca (m'havia informat prèviament, perquè amb les editorials petites mai se sap, i anava sobre segur) a buscar un llibre d'un autor que feia pocs dies havia estat a la casa Àsia. El noi que em va atendre a l'ordinador va comprovar que en tenien existències, no recordo si em va dir que una desena o més. Va anar ràpidament a la secció policíaca, però la cerca va ser infructuosa, tot i que jo ja l'havia advertit que malgrat que l'autor era sobretot conegut pels seus llibres de novel·la negra, també havia tractat altres temes, com la poesia pròpia o traduïda. En no trobar en un temps prudencial el llibre misteriós, em va dir que l'endemà parlaria amb l'encarregada de la secció policíaca -si la memòria no em falla, l'encarregada havia treballat abans en una llibreria del Passeig de Gràcia- i si jo li deixava nom i cognoms ja m'avisaria quan localitzessin la'obra. Tot i així no es va rendir i va anar a al pis superior a repassar -ignoro el motiu- la secció de còmics, malgrat que jo vaig ser contundent en afirmar que m'estranyaria que el llibre fos dibuixat. Res de res. Abans de deixar-me marxar -mentre jo anava mirant, per i de cas, la secció policíaca-, el noi, amb la meua complicitat, va mirar la secció d'escriptors eslaus, no fos cas..., perquè en al títol figurava “...Doctor Zhivago”. Cap resultat. Finalment es va afegir a la cerca la llibretera que de tant en tant sortia al programa del senyor Boix -sempre m'oblido dels noms- que, amb rapidesa, va trobar el llibret al lloc que lògicament li corresponia. Vaig passar per caixa: deu euros.

I ara ja m'he perdut. Ah, sí! Quan només pugui comprar llibres digitals hauré d'escriure un altre tipus de posts. I no tindrà sentit preguntar de quina llibreria parlo, del títol i de l'autor del llibre -i dels exemplars editats- , de la llibreria on treballava abans l'encarregada, de qui no sé el nom, de la secció policíaca, del nom que no recordo de la llibretera que sortia a la tele, de la caixera que em pregunta -o no- si vull una bossa amb nanses...