13.2.12

en el cinquantenari de la mort de Francesc Pujols

És molt possible que aquests dies hagi estat poc atent a les propostes dels blocs i m'hagi passat desapercebuda la crida a recordar el 50è aniversari de la mort de Francesc Pujols, però estic segur que ha estat feta i que avui, d'aquí a poques hores, veuré titulars i llegiré textos i semblances d'ell i sobre ell. I la premsa n'anirà plena, de picades d'ullet pujolsianes.


Fa pocs anys, Pujols va tenir una revifada lectora a partir de la reedició de El nuevo Pascual o la prostitución i d'alguna altra obra. Se'n va parlar força. Des d'aleshores ençà el seu nom i els seus escrits han aparegut poc, malgrat que hi ha una Fundació que porta el seu nom que aquest any organitza un seguit d'actes en memòria seua, i també hi ha una Associació amb un butlletí de curta durada... i què sé jo quantes coses més. Avui, però, Pujols tornarà a reaparèixer amb més força que mai. Jo, modestament, em vull afegir a la celebració amb un fragment d'un dels seus amics i biògrafs, escrit a Montpeller l'any 1939. Si algú vol continuar amb la lectura, recordo que Cossetània ha reeditat no fa gaire una aproximació més completa.

7 D'AGOST. Francesc Pujols, a qui alguns estudiants del Grup Universitari Català van demanar que els parlés del seu sistema filosòfic, ha començat a fer-ho aquesta tarda, de les sis a les set, en una saleta interior del Rich'Tavern que els serveix de lloc de reunió i de secretaria. Ells mateixos l'han decorada amb dibuixos i quadres, diguem d'avantguarda. I com que el filòsof m'invita a la “festa”, hi he anat. Hi havia més de mitja entrada i la natural curiositat. A alguns dels assistents els conec d'haver-los vist a l'exposició de l'altre dia i a la biblioteca. Alexandre Cirici ha dit uns mots de presentació.
[...]
Sobre aquestes bases (i afirmant que ell era el continuador de la filosofia iniciada per Ramon Llull en l'Ars Magna) el senyor Pujols ha parlat prop d'una hora i jo he recollit en diverses notes, que encara no he tingut temps d'ordenar. Però el que ara em ve a la memòria, sense necessitat de consultar cap nota, és el que ha dir per finalitzar la seva dissertació:

-De jove vaig tenir la idea de fundar una nova religió. Vaig parlar-ne amb un amic i aquest ho esbombà. Això va fer que em qualifiquessin d'“inventor de religions”. Era exagerat. D'aquella idea me'n va restar la tendència a descobrir on rauen els fonaments del sentiment religiós o, dit amb unes altres paraules, per què l'home creu en Déu, en l'ànima (que és l'esperit unit a la matèria) i en una altra vida. Tot això surt, per dir-ho així, del postulat bàsic de la Pantologia concretat així: la matèria separa l'esperit de si mateixa. No el deixarem mai de petja. Però com que s'apropa l'hora d'anar a sopar i tots vostès ja deuen començar a tenir gana, per avui ja n'hi ha prou.
[...]
A vegades sembla improvisar el que diu, d'altres fa l'efecte que pesca les idee en algun gorg pregon de la seva memòria, com qui cerca un poal amb un cercapous, o bé que va a veure si les troba en algun racó del seu laberint mental; i sempre pesca o troba alguna cosa. Hi ha cops també en què sembla en possessió dels secrets més recòndits de l'univers; d'altres, en canvi, no té cap empatx a confessar que de certs problemes no en sap res. Una altra qualitat que el fa simpàtic és que li agrada el diàleg i que sap escoltar. Com que e´s massa educat per a interrompre -si no és que pagui el tret- el seu únic i gairebé imperceptible signe d'impaciència consisteix a passar-se, lentament, la mà pel cap com si li fes mal la intel·ligència. Jo crec que és aquest cap arrodonit i amb aquell nimbe de cabells, tan filosòfic, tot a l'entorn, allò que predisposa a creure que pot ser cert el que diu i que li fa favor en les discussions; un cap, d'altra banda, molt ben plantat sobre un coll curt i un tors puixant; una puixança que, més que no pas quan camina o resta dempeus, se li manifesta assegut, i més que me´s si el seient és confortable. Ara, quan camina, particularment si ha de travessar un carrer, el senyor Pujols ho fa d'una manera lamentable, dubtant, mirant diverses vegades a un costat i a l'altre, sense acabar de decidir-se, amb la por d'anar a raure sota les rodes d'un automòbil o d'una bicicleta. Les bicicletes són la bèstia negra del pantòleg. En realitat pateix -i no se n'amaga- d'agorafòbia. Mai no passarà pel mig d'una plaça i, si fos possible, no travessaria mai tampoc un carrer amb un mínim de circulació. És home de cafè, de llocs tancats, de catedrals, de claustres, de jardins... D'ací que el seu pas pels carrers, a desgrat del suport que li presta el bastó, sempre és titubejant i temorenc, com de senyora en estat interessant. Amb tot, ahir, en sortir del Rich'Tavern, voltat de gent jove, sentint-se protegit, va prendre un aire professoral. Descofat, nimbat, amb sandàlies i ulleres de sol, feia un gran efecte i els francesos se'l miraven una mica desconcertats. Qui devia ser aquell type?

Artur Bladé i Desumvila: Cicle de l'exili I. L'exiliada. Obra completa, volum 2. Cossetània


Si avui no es parla més de Pujols, entenc que és perquè en un món com el nostre, amb tan poca paciència, tan pendent de la immediatesa, molts no li perdonen que la seua profecia encara no sigui una realitat. Temps al temps. Jo no ho veuré, ni crec que ho vegin els fills o les filles de les meues nebodes, però sé que arribarà el dia -potser ja no hi haurà ni reis- que les paraules de Pujols siguin un fet, i aleshores el seu nom serà el primer entre els primers per sempre més.

Si és molt cert que potser nosaltres no ho veurem, perquè ja serem morts i enterrats, també és cert que els qui vinguin després de nosaltres veuran que els reis de la terra o els qui governin les nacions, s'agenollaran davant Catalunya i aleshores serà quan els qui hagin llegit aquest llibre, si encara en queda algun exemplar, comprendran la raó que tenia el seu autor, que, rient rient, deia les coses més serioses que es poden dir, perquè estem persuadits que temps a venir, si les coses no canvien i van pel camí que van, dels catalans se'n dirà "els compatriotes de la veritat" i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang de la veritat, i quan donaran la mà a un germà nostre, ultra el respecte i l'admiració que li tindran, els semblarà que toquen la veritat amb les mans, i com que n'hi haurà molts que es posaran a plorar d'alegria, els catalans els hauran d'eixugar els ulls amb el mocador, i ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se'ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari i, com que les aparences enganyen, encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta la nostra fama i l'admiració que se'ns tindrà a tot arreu que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers.


I si algú s'estranya que un poble com Catalunya que al costat de les altres nacions no és res ni representa res, perquè no té ni independència política, que és al menys que es pot tnir, i no pesa en el consell dels Estats, amb tot i que les raons catalanes són sempre raons de pes, perquè estan plenes de realitat, sigui una nació que ha d'arribar tan amunt i hagi de dominar el món sense armes, li respondrem que si quan els romans en illo tempore, que deien els llatins, volien dominar la Judea els haguessin dit que vindria dia que els jueus dominarien a ells i a tot Europa i com si això no fos prou a tota Amèrica, que aleshores encara no estava descoberta, estem segurs, com si ho veiéssim, que s'haurien posat a riure i no ho haurien volgut creure encara que els ho haguessin jurat, de manera que el q tres responem catalanització del món, van molt equivocats perquè si diem el que diem ho diem després d'haver regirat el pensament català de dalt a baix i fins al capdavall de tot, tant com l'hagin pogut regirar les rates de biblioteca que claven les dents al cor dels llibres i fan niu entre els fulls i estem convençuts que si l'europeïtzació de Catalunya suposaria la seva desuniversalització, la catalanització d'Europa, que avui és el rovell de l'ou de la civilització, representa la universalització del món i per això creiem que el millor favor que se li pot fer és catalanitzar-lo fins que el nom de Catalunya ompli la terra i faci veure a tothom que en les qüestions capitals Catalunya té la paella pel mànec, i és l'única nació del món que pot portar ideals reals, positius i concrets, a la civilització europea, que, com hem dit i repetim, no passa ni ha passat mai d'ésser una civilització material, que ha fet un ús equivocat de la raó i que havia d'acabar a cops de puny i a canonades, com veiem que ha acabat amb la guerra que va començar l'any 14 d'aquest segle, que és una conseqüència lògica de la manca d'una lògica fonamentada en l'estudi natural, perquè si els homes del Nord han estudiat la realitat ha estat sempre portats per l'afany de modificar-la i en ço que fa referència als ideals reals i definitius que toquen de peus a terra els han volgut substituir per ideals irrealitzables que han tingut la pretensió, no solament de tergiversar la realitat, sinó de canviar-la i destruir-la si en la inventiva material que pot modificar aquesta realitat, han fet el que han fet, en la realitat completa no han pogut sortir de les boires i els ha passat com amb les obres del gran poeta dramàtic anglès William Shakespeare, que va deixar les tragèdies que va escriure, embolcallades amb el misteri i barrejades i foses en el món desconegut que ens volta i ens voltarà per sempre, com si les seves tragèdies estiguessin escampades i deixatades en l'ombra de la vida, al revés de les obres dels tràgics grecs, que fent una comparació, que ens vindrà molt bé per a acabar aquest capítol, direm que en comptes de barrejar llurs tragèdies en la gran confusió que ens volta, les van tallar a cops d'escarpra, en ço que en podríem dir la roca viva del misteri, com si fossin escultures, de la mateixa manera que la ciència que es fongui en el tot com una concepció evolucionista o panteista, quedarà marcada i segellada damunt de la realitat com una còpia exacta del natural, que esborrarà tots els ideals abstractes, per a donar ideals farcits de realitat crua i una còpia exacta del natural, que esborrarà tots els ideals com els de la civilització del Nord, siguin idealitzacions de la realitat, o més ben dit la realitat omplint les idees, com el que fa botifarres, i així es podrà dir, aquí i a tot arreu, que Catalunya pel fet d'ésser com és un poble sense ideals, perquè d'ideals fora de la realitat no en té, ha dominat totes les civilitzacions conegudes.

Francesc Pujols: Concepte General de la Ciència Catalana, llibre 3r, capítol XVIII.

6 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

se m'havia passat Miquel, però no he vist enlloc cap proposta, a banda de la teva. Es que no donem l'abast, d'aci a quatre dies serà l'aniversari de la mort de l'Ovidi.

Júlia ha dit...

Jo crec que malgrat els intents de revifalla fets fa alguns anys i els que es faran enguany no és un personatge que hagi acabat de connectar amb allò que en diem 'el gran públic' tot i que en el cas català sempre és 'el petit públic'.

Puigmalet ha dit...

Tampoc ho havia llegit enlloc. Sort en tenim dels blocs!

miquel ha dit...

No, no hi havia cap proposta, Francesc. Pujols, a més, tret de petites revifalles, fa temps que ha deixat de ser popular. I trobar els seus llibres a les llibreries de nou... Uf!

Cert, Júlia, Pujols, malgrat els intents de revifalla, no ha tingut cap personatge actual que hagi fet engrescadora la seua obra. Pujols és passat remot... fins que els catalans ho tinguin tot pagat ;-)


Ja ho veus, Puigmalet, i mira que 50 anys són una xifra ben rodona i Pujols va ser força popular en el seu moment.

Júlia ha dit...

Precisament estic preparant una xerrada sobre Sagarra i fa poc llegia escrits d'ell sobre Pujols.Malgrat no haver-hi crida, algun blog més se'n va fer ressò:

http://elcafedeocata.blogspot.com/2012/02/50-anos-de-la-muerte-de-francesc-pujols.html

miquel ha dit...

Júlia, he llegit el que diu en Luri -ahir el vaig escoltar a "Sentits" en una repetició de matinada del programa- parlant de la veritat. Bé, bé. Però, en conclusió: haurem de llegir més Pujols.