2.2.12

perspectives temporals

De tant en tant, alguns dels que el coneixen li retreuen els seus horaris, sigui amb paraules, sigui amb moviments dels ulls i de les celles que s'alcen cap al cel. Ell procura comprendre, i diu que tenen raó, que ja sap que, si no els rellotges, és el sol qui marca el temps i que hi ha uns marges comunament acceptats, i fa propòsits públics d'esmena. De res no li valdria assegurar-los que la distribució temporal dels seus dies és absolutament modèlica, fins i tot excessivament estricta, potser passada de moda, si es tenen en compte les transgressions actuals. No li serviria de res afirmar que la seua vida segueix l'hora oficial pròpia d'un ciutadà virtuós de Nova York. Està segur que aleshores li dirien que per què no se'n va a Nova York, i ell els respondria que que cony se li ha perdut a Nova York, on parlen una llengua inintel·ligible i no sé sap quants coses més que no li acaben de fer el pes. I ja la tindríem muntada. Res de res, ell que és prudent, finalment calla i no atorga.

3 comentaris:

Pais secret ha dit...

El seu temps és d´ell.

El teu temps és teu. I punt.

( no acabo d´entendre l´etiqueta de l´Ajuntament de Barcelona)

Montse ha dit...

Pere, Miquel, m'he ben perdut... de què parles?

m'encanta la foto de la sabatilla!!! D'aquesta primavera (la que vindrà) no passa que em compri unes Converse!

és que estic una mica out, pel que veig...

miquel ha dit...

A., sigui com sigui, és el nostre temps :-)
(l'etiqueta és un error: en escriure els noms, a vegades, si la paraula ja l'he feta servir abans, el propi sistema s'encarrega de completar-la; en aquest cas, la va completar massa)

I jo que sé de què parlo Montse, m'he limitat a transcriure el que ell volia. I qui és ell? No ho sé del cert.
Sí que és maca la sabatilla, sí; com aquestes n'hi havia a la nostra joventut... i aquesta és amb història ;-)