jo també fotré el camp als 100 anys, sempre que tingui les sabatilles en condicions

Si passeu algun dia, cap a les set de vespre, pel carrer de Mallorca, costat mar, entre el Passeig de Sant Joan i Roger de Flor, veureu tot de vells (70, 80, 90 anys, potser algun de 100; més dones que homes) que estan sopant. Els vidres els permeten veure l'exterior, però ells es concentren en l'àpat i, més tard, fins que esperen l'hora, propera, de tornar als somnis d'altres temps, miraran a la televisió les vides dels altres que no els importen i que només són imatges que es mouen d'un temps que ja no és el seu. El vianant del carrer Mallorca només veurà cares que se semblen, persones d'una història sense història, i passarà de llarg, sense aturar-se, perquè té moltes coses a fer.

Una d'aquestes persones de la residència potser és com l'Allan, que va entrar en un centre ja una mica gran, quan tenia 99 anys, però que al cap de pocs mesos, just el dia que complia els 100, no va voler esperar l'homenatge que li havien preparat, amb l'assistència d'un representant de l'ajuntament inclòs, així que va obrir la finestra i calçat amb sabatilles, i malgrat el dolor dels genolls, va decidir tocar el dos. Va aconseguir arribar a la parada d'autobusos i va pujar al primer vehicle que sortia de la població. Com que no tenia cap altre desig més que el d'allunyar-se, va demanar un bitllet que el portés fins allà on li arribessin les cinquanta corones que tenia. L'Allan va baixar en una parada mig fantasma i va agafar un camí incert arrossegant una maleta que havia robat a l'estació a un noi que no l'havia tractat gaire bé. Com que la maleta portava rodes, el camí no se li va fer excessivament feixuc. Finalment l'Allan, que ignorava els milions de corones que transportava, va arribar a una casa que semblava abandonada, però que habitava un vell no tan vell com ell...

Així comença L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra, de Jonas Jonasson. Després l'avi més vell i el no tan vell han de fugir de casa i es troben amb el propietari d'una parada de frankfurts que més tard sabem que era quasi metge i quasi arquitecte i quasi de tot, però que amb el seu currículum excessiu no podia aspirar a cap feina ben remunera; mentrestant, ja tenim un mort que no desvetllaré. Tots tres personatges, fugitius atípics, són perseguits per la policia sueca i van a parar a una granja on viu una noia pèl-roja, el seu gos i una elefanta que en un moment donat es va escapar del circ on l'explotaven. I al grup heterogeni encara s'afegeixen tres personatges més, inclòs el policia encarregat de trobar l'avi que no se sabia si s'havia escapat, l'havien segrestat o.. En resum, un seguit d'aventures hilarants -feia temps que no reia (no dic somreia) tant llegint alguns episodis d'un llibre.

La història es podria limitar a explicar la vida del vell de cent anys a partir del moment de la fugida de la residència. Unes aventures que algú podria pensar que són inversemblants, encara que tots sabem que vegades, poques, la realitat sovint imita la ficció. L'autor, però, no és limita a narrar des del present, sinó que alterna els capítols de l'actualitat amb d'altres que resumeixen alguns dels fets més importants de la vida de l'Allan des del seu naixement fins a la fugida de la residència. Coneixem la família de l'Allan i el seu naixement, el seu aprenentatge d'expert en explosius (tots tenim present que a Suècia hi havia un gran expert en el tema: Nobel), com durant la guerra civil espanyola l'Allan va salvar Franco, que posteriorment el va invitar a una paella, d'una mort segura, el seu viatge als Estats Units i la seua feina a El Alamo, on la seua intervenció va ser decisiva en la fabricació de la bomba atòmica, la seva amistat amb el president Truman, les seues relacions posteriors amb Stalin, Mao, Churchill, De Gaulle... i els que em deixo. És a dir que a través de la vida de l'Allan, Jonasson repassa la història del segle XX a partir d'alguns dels episodis més significatius amb un escepticisme molt propi del nostre temps.

I tornant a l'Allan Karlsson actual, només afegiré que aquest home, sense ideologies ni religió, optimista malgrat les desgràcies, que té com a filosofia de vida: la situació és la que és i serà la que serà, s'acaba casant amb una joveneta de més de vuitanta anys que és la que al final obre un bloc -no l'he trobat- on explica les aventures del seu marit.

Si algun dia passeu pel carrer de Mallorca i penseu que els vells que veieu sopant no fan res més que esperar l'hora, penseu que potser l'hora és l'endemà mateix i que, si els mitjans no ens ho amaguen, en sentireu parlar perquè potser la història que ignorem encara té molta història que ens pot interessar.

Si llegiu el llibre, ja em direu què. Se m'havia acudit repartir-lo en alguns geriàtrics per tal que fos llegit en els silenci dels àpats, però em temo que en aquestes avantsales de la mort l'humor dels responsables és més aviat escàs i tampoc no voldrien que el negoci se'ls anés en orris. Llàstima! Jo us asseguro que si visc fins al cent, el dia que toqui i si tinc les sabatilles en condicions, em faté fum per la finestra. Us hi convido.

Per acabar, no em puc estar de citar, en un rampell erudit, els dos darrers versets de l'Apocalipsi, un dels qual només apareix en una versió sueca de la Bíblia que no es va arribar a vendre mai per raons òbvies:
21. Que la gràcia de Jesús sigui sempre amb tothom.
22. Vet aquí un gat, vet aquí un gos, vet aquí un conte que s'ha fos.

I no sabeu el greu que em va saber arribar al final.