poema de la primavera a l'hivern

L'augment de la temperatura -i els dies que s'allarguen- ha propiciat una il·lusió de primavera que el dissabte, amb les terrasses plenes i miratges en màniga curta, augmenta. A la plaça de la Catedral han tornat les sardanes -m'he tornat a perdre Garreta- i han sortit de la hibernació els vells irreductibles; el cantant d'òpera ha tingut temps de refer la seua veu i ha recollit els aplaudiments de principi de temporada; al carrer de la Pietat, un violinista -una parella i un passavolant de públic- interpretava Vivaldi. Qualsevol podria creure que demà mateix zigzaguejaran un cop més les orenetes.

L'iPod m'indica que a Calcuta, la ciutat on va nàixer Tagore, demà tindran una màxima de 34 i una mínima de 18 (Barcelona: 20 i 11). Continuo amb Tagore, amb El jardiner. La seua poesia em sembla d'una vitalitat i d'un optimisme que cada cop em resulta més difícil de trobar en alguns poetes nous -i alguns antics- aclaparats per tragèdies personals reals o inventades, en força casos reiterades fins a l'infinit, com si pensessin que ens pot costar d'entendre el seu estat d'ànim, sentit o literari.

Tagore, Rabindranath, va publicar El jardiner l'any 1913, però és possible que alguns poemes els escrivís l'any anterior. Dic això pensant en els versos (?) que clouen el recull, que no em semblen els més significatius del conjunt, però que trobo adients per acabar el post (tradueix Maria de Quadras):

Qui sou vós, lector, llegint els meus poemes cent anys més tard?
No puc enviar-vos ni una sola flor d'aquest tresor de primavera, ni una sola guspira d'or dels núvols llunyans.
Obriu les portes i mireu a fora.
Colliu en el vostre jardí florit perfumades recordances de les flors que vivien cent anys abans.
I tant de bo pugueu sentir en l'alegria del vostre cor l'alegria viva que cantava en un matí de primavera, enviant la seva veu joiosa a través de cent anys.

Jo, avui, he tancat el llibre i he estat un lector fidel i disciplinat.