Llegeixo que Irene Rigau vol exigir un mínim d'un sis en les proves de llengua catalana i llengua castellana de la selectivitat per poder entrar a les facultats -públiques i privades?- de formació del professorat, és a dir, a Educació Primària (i la Secundària?). Sembla una obvietat que la competència lingüística sigui un requisit bàsic a l'hora de dedicar-se a l'ensenyament (i a l'educació), però abans de continuar, unes quantes prèvies, com es deia abans, en forma de pregunta:
1. Les actuals proves de selectivitat mostren realment la competència lingüística dels examinats?
2. És possible, actualment que alguns alumnes amb més competència lingüística tinguin notes inferiors en llengua a les dels alumnes que en tenen menys?
3. Les mancances lingüístiques (és a dir, el grau d'incompetència en la comprensió i expressió en la llengua oral i escrita) no es poden solucionar durant el temps que dura la formació del professorat?
Exposades les prèvies, tornem al cas. La veritat és que un sis no sembla una nota gaire ambiciosa, que, a més, no pressuposa l'entrada en totes les facultats de determinades universitats si la mitjana no és més elevada; per exemple, a l'Autònoma de Barcelona demanen un 8,274 (s'aconsegueix amb un 6 de llengua?), és clar que a Vic n'hi ha prou amb un 6,4 (qüestions d'oferta i demanda). La veritat, però, és que a mi el tema m'interessa en un context més general. Perquè un sis per a uns i no per a tots? Per què no per als periodistes -ja sé que la nota de tall de la carrera sol ser alta en aquest cas, encara que les diferències són notables: un 11,746 a la Pompeu i un 5 a l'Abat Oliba, per posar dos extrems-? No és feina dels periodistes mostrar i interpretar el món a la majoria dels mortals amb una mica de precisió? Una altra cosa és que la informació que els arribi tingui gaire interès i contribueixi a explicar el món. I un sis per als advocats, en les mans dels quals caurem algun dia i correrem el risc de no aixecar-nos mai més, cosa amb què ja deuen comptar? Només un 5 de nota de tall per a entrar a Tributari i Comptable de la UB? Si després seran els qui des d'una taula d'un Banc (anava a escriure Caixa) ens hauran d'intentar explicar la lletra (gran i petita) d'uns contractes que amb prou feines ells mateixos podran entendre; potser es tracta d'això.
En fi, escric per escriure, que les notes tenen ben poca importància, que el que importa és la qualitat i, si se'm permet, la moralitat de la nota. I m'estalvio parlar de competitivitat global.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Durant molt de temps en el qual magisteri era una carrera sense prestigi no feia falta gairebé cap nota, els últims de la selectivitat podien accedir-hi.
Tot va segons convé a la política, i dic 'política' en el seu sentit més vulgar i casolà.
Pel que fa a la formació, cada dia és pitjor i és on rau el problema, s'ha de reciclar a fons catedràtics i professors universitaris, o es comença la casa per la teulada.
Si tan sols fos en llengua...
Això de nota de tall sempre m'ha sonat horrós, només sé d'un ferrer de tall, jo.
la millora de la llengua és necessària per a tothom!
perquè tampoc és que això sigui demanar massa... estem parlant de mínims, de qüestions bàsiques!
les notes haurien de ser senyals de la qualitat, però com que sempre és el mateix: feta la llei feta la trampa... no ens en sortirem mai!
Ho sento, t'he deixat el comentari al post anterior...
Les filologies, Júlia, que després forniran les aules de professors de llengua, solen tenir una nota de tall de 5. És veritat que després els aspirants faran màsters i pràctiques diverses, però més val no parlar-ne.
Evidentment, parlo de llengua perquè és el que toca, però la resta tampoc no se'n salva.
Tu ho dius, kika, parlem de mínims, o d'una competència suficient; després, ensenyar és una altra cosa, una altra art. Un tercer aspecte són els currículums, però aquí la història ja se m'escapa de les mans.
Ho he vist, Olga.
Publica un comentari a l'entrada