12.3.12

una poeta i setanta-quatre versos

Tinc la sensació que el post d'ahir es presta a confusions que no desmentiré, ni me'n desdiré: a la fi, de moment, jo hi he anat dues vegades. En tot cas, és sabut que les esqueles i les urnes funeràries a vegades mostren la vida i, si un sap com actuar, faciliten les resurreccions. Continuo, doncs, on ho vaig deixar.

Vaig recórrer l'ordre alfabètic de la llibreria fins trobar la efa, i allí, un únic llibre d'ella: Obra poètica, de l'editorial Proa, publicat l'any 2010. Desconeixia Felícia Fuster -desconec tantes coses i tanta gent que mai no sabré- i continuaria en la ignorància si no fos per la seua mort -a les 6 del matí del dia 3; quina manera de matinar!-que li ha donat vida -o me l'ha donada a mi- a partir dels diaris i d'alguns blocs -beneïts blocs encara, com els de J & J-, també de l'homenatge del Palau Robert; però volia saber més i l'atzar va fer que trobés tots els poemes en un sol llibre, i les seues traduccions dels poetes japonesos, i, a més, les paraules de la Maria Mercè, que ara tindria gairebé un any menys que jo, però es mantindria eternament jove, com els versos que la Felícia va tornar a fer quan tenia 60 anys.

Em vaig endur el llibre a casa i faig anar fullejant-lo. Em va fer vergonya la meua ignorància, però ja se sap que mai no he sigut un lector de poesia i que sempre espero que algú me la faci arribar. Poemes magnífics, jocs de llengua engrescadors, versos que pots visualitzar, sentiments -no m'agrada la paraula sentiments, prefereixo sensacions, encara que no deu ser el mateix- que pots compartir, un optimisme que es descobreix fins i tot quan sembla que domina la foscor. No m'estranya que la Maria Mercè se l'afillés, malgrat la diferència d'edat, i que la Felícia trobés en ella una amiga.

Sóc incapaç de fer de crític, de manera que només em queda l'alternativa de mostrar. Avui em trio un poema del llibre I encara, publicat l'any 1987. Algú pot pensar que l'elecció té a veuré amb la meua afició a l'astronomia, tampoc no ho desmentiré.

I si parléssim...
Voldria saber, ara
aixecar-me
a collir amb la punta dels anys
tots els dies madurs de la darrera
pluja. Però ara ric,
ric massa i massa fort i avall.
El riure enfonsa el temps, el riure pesa.
Ara camino amb tots els quatre peus
d'un llarg centpeus immòbil,
ara,
per les cadires orbes que l'hivern
quotidià m'arrenglera i m'estiba.
Abans m'enfilava pel vent i em feia créixer
tatuada de sol entre els besllums dels arbres tendres. Amb la lluna
teixia que sap què. Baldufa
sense unglots
giravoltava. Tenia com a amics
els batecs del meu cor, les hores,
els planetes, La Lira, les Plèiades,
la Venus;
seguia les germanes antigues
de la Creu
del Sud; amb la gelada viva
de l'Estrella Polar.
Corria amb els Centaures, exactament.
M'emprovava
els anells de Saturn.
Quina collita! Mart
secretament i vana
m'encenia les més estranyes guerres.
No, no dormia. En la son
hi ha la vida i la mort. Jo
només desitjo vida.
Llegia, desxifrava les veus que ningú
no endevina, resseguia el quitrà
de la nit, l'aresta roja del migdia
sorpresa amb els ossets
que saltant dins del cor, se'l juguen
i el desvien.
Llumí gegant, cremava
arran dels finestrals d'aigua d'uns ulls
per descobrir més terres i més dies. Ara
tancada,
respirada pel gel, comprimida
a vegades,
camino am avió
i aprenc com tants
a desxifrar acceleradors i calendaris
sense fre,
i més, mil noves lletanies.
He descobert
que amor s'escriu amb a i amb mort
amb una falta gran d'ortografia. Hauré
de tornar a escola amb el cap cot
per aprendre de nou a descomptar
maregasses i vides, a esbandir-me
les mans
de les ortigues que potser,
potser fa un segle o dos
ja m'hi creixien.
Ara potser fa un segle o dos que no
m'adormiré
i em tallaré la trena del silenci
per esclatar
altra vegada, floc al vent.
Fa un segle o dos que voldria cantar.
I si ho provés?


Potser encara en sabria.

Voldria dir moltes altres coses i proposar molts altres versos, però entenc que no només escric per a mi. I si acabés, avui, amb el darrer haiku de Pòrtic?

Vertical     Somnis
Horitzontal      Els segles
Tot només ratlles

No, encara no. Sé que a la Felícia Fuster no li agradaria que acabés amb aquesta pintura seua perquè ja pintava altres colors, però és la meua prerrogativa.



2 comentaris:

Violeta ha dit...

Gràcies pel relat que ens fas sobre l'homenatge del Palau Robert a les dotze poetes catalanes. M'agrada la comparació que fas entre l'exposició i les esqueles i urnes funeràries. Tant de bo s'hagués pogut plasmar i comunicar la vida, els somnis, les ganes de viure que suposava la seva poesia, en tant que obra creativa i artística. Però, ja se sap, això deu ser prou difícil d'aconseguir, sobre tot si no es té suficient imaginació. Potser altres àmbits (el cinema, el documental)ho aconseguirien expressar millor.

miquel ha dit...

Violeta, a vegades és difícil entrar en els altres a través dels resums i de les pàgines tancades, i no sé si els que volem els lectors és fer-ho, tot i que té la seua gràcia. Ara, una cosa és clara, l'unica manera d'entrar en l'obra d'un escriptor és llegint-la. Que aquesta lectura et porti a conèixer més o mensys a conèixer la persona que hi ha darrere és una altra qüestió.