16.7.12

l'ou i el pollastre

Quan era menut -no sabria precisar l'edat ni el temps que em va durar el pensament- creia que l'ou i el pollastre eren el mateix i em semblava una proesa menjar-me un ou – excepcionalment dos- com qui es menja un pollastre -a vegades dos- sense cap esforç. És veritat que potser -no ho podria assegurar- la meua creença trontollava lleugerament quan m'adonava que a partir de l'ou es podia aconseguir una maionesa excel·lent o una crema excelsa i, en canvi, a partir del pollastre s'aconseguia menys diversificació formal i gustativa. De petit, però, les creences desafien tota lògica i es converteixen en axiomes que difícilment poden ser contrarestades per allò que els grans consideren de fàcil provatura.

Ara, que ja sóc gran, continuo tenint creences inalterables, immutables, potser tres o quatre, que no necessiten demostració i que mantindré, n'estic segur, al menys tant de temps com la certesa que l'ou i el pollastre eren una mateixa cosa. Per exemple, no estic segur que fou primer, si l'ou o la gallina -no sé com es troba l'estat de la qüestió en el moment actual i confesso que jo mateix m'he decantat per una o altra possibilitat al llarg del temps-, però estic segur que el dilema no s'hagués plantejat entre l'ou i el pollastre.

Escric això, que espero que no es presti a cap simbolisme estrany, just en el moment que he sabut que la Irene i en Josep són u, cosa que en confirma que les aparences infantils a vegades són certes i ningú pot demostrar el contrari perquè, en darrer terme, tan gratificant pot ser l'ou com el pollastre.

9 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

vaja vaja! aquesta si que és bona, la meva admirada Irene és Joan. Qui ho podia sospitar,

salut

Júlia ha dit...

Pel gruix dels poemes havíem d'haver sospitat que darrere hi havia algú amb més 'carrera', una mica com quan a escola els nois i noies presenten a concurs poemes que no han fet ells i en els quals hi percepcs alguna cosa que no lliga, algun dubte vaig tenir però, vaja...

Interessant l'experiència.

gatot ha dit...

Vaig viure i veure la sortida de l'armari de la Mireia Galindo, la de "Em dic Mireia i el meu cony es diu Carlitos". En aquell moment molts dels seguidors es van enfurismar en saber que la Mireia no era una noia, sinó una parella de mascle i femella.

Home i dona alhora, doncs.

Macondo ha dit...

I en aquest món d'Internet...el que ens queda encara per "veure"...
Jo tampoc ho tinc gaire clar, vull dir que va ser primer si l'ou o la gallina, o potser el pollastre.
Bon dia!

Unknown ha dit...

Un sol ou, ensems pollastre i gallina. O una sola abella amb dos brunzits. Gràcies! ;-)

zel ha dit...

M'he ebn passejat pel blog, m'he posat prou ald ai, gaudint del teu bon escriure...m'ha fet riure l'etern enigme d el'ou i la gallina, que jo l'he resumit pels nens en allò de la cançó enfadosa...

Dels polítics no en parlarem. Em cauria l'ou ple de cabreig que duc al cap...

miquel ha dit...

Francesc, no sabrem mai fins quin punt la Irene és -era- en Joan o viceversa, però segur que ens sap greu la seua desaparició.

És possible que tinguis raó, Júlia, però he conegut alguns poetes precoços -i tu també- excel·lents; alguns que moriren ben aviat, per exemple, Roselló-Pòrcel (centenari del naixement l'any que ve).
Sens dubte interessant experiència.


Me'n recordo, gatot. Va ser una sortida de l'armari que va tenir força publicitat. Aquest acs encara és més interessant -i vist altres vegades- perquè u es transforma en dos.


I tant, macondo, i el que veurem.
Continuo sense saber com va la cosa dels ous, les gallines i els pollastres, però aquets darrers cada dia són més abundants.


Gràcies a tu, Irene, per haver-nos fet gaudir dels teus poemes.


Gràcies per continuar venint, zel.
Ja ho veus, vivim una època plena de pollastres -gallets?- polítics que fan molt de soroll i només produeixen merda.

gatot ha dit...

Pel que jo sé, miquel, encara és més interessant el cas: eren dos que es van transformar en una i dels tres, encara n'ha sortit un altre que res no té de virtual.

:)

miquel ha dit...

Ostres, ho investigaré, gatot. Això té aparença de divinitat :-)