dimecres de cendra

Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris

Qui portarà avui la cendra de la creu al front? Qui recordarà que serem pols? Si som immortals!

Quin poeta modern, vull dir de menys de trenta, posa-li quaranta, farà avui versos sobre la cendra? Oh, sí, sobre el pas del temps, sí.

M'agraden, sense exagerar, els poemaris que adequen els sesu versos al pas de l'any, a les sensacions, a les reflexions que els dies i les seues celebracions suggereixen en el poeta, a vegades nómés una excusa, un pretext. Sé alguns poemes dels dimecres de cendra, molts menys, esclar, que de Nadal. Avui n'he llegit uns quants: Verdaguer, Maragall, Carner... Maragall, sempre tan vital... El primer poema és de 1896; el segon, de 1911, l'any de la seua mort.


No et facis posar cendra, — no et facis posar cendra,
patró de joventut,
que no té res que veure — la mort, la cendra, amb tu.
No entelis amb mementos
ton front rosat i pur.

Tu no has pas d’haver esment — de la trista paraula
que diu el sacerdot
girant-se de la taula.

Que aquest color rosat — que duus al front i als llavis
no t’ha sigut donat — per cendrosos agravis,

que t’ha sigut donat,
verge de la sang tendra,
per uns altres esblaïms — que no són pols ni cendra.

-------------------------------------------------------------------



¡Oh Dimecres de Cendra que estens
tes boires rosades
damunt la ciutat dels meus pensaments,
com damunt de l’altra de vies poblades!
En aquesta alguns raigs somrients
del sol de febrer
posen alegria.
Mes boires somriuen passades també
d’un raig de poesia.

És aquell etern tornar a començar,
és la joventut sempre renovada.
De dins la boirina del massa pensar
salta una paraula
tota il·luminada
amb un sentit nou: la boira es desfà.
Tot el pensament reprèn arrencada.

Aquesta paraula un dia et prendrà
a tu, també a tu, veient-la estampada;
i a tos ulls sorpresos també brillarà
en aquell moment com tot just creada.

Seré jo que hauré entrat de traïdor
dins de casa teva quan menys te’n temies,
i que m’hauré estat allà en la foscor
per dies i dies,
fins que una vegada, veient-te tot sol
en la teva cambra reclòs en tristesa,
te saltaré a sobre com un raig de sol
amb el meu etern crit de jovenesa.
Te’m ficaré als ulls, te’m ficaré al cor.
Mon brillant punyal fins a les entranyes
t’entrarà, donant-te la vida amb la mort.